divendres, 13 d’agost de 2010


Al final no saps si els directors (un de jueu, Yaron Shani, i l’altre de palestí, Scandar Copti) t’han portat a l’hort o, pel contrari, t’han ajudat a “caer de la higuera”.

No saps si és un relat gomorrense o, pel contrari, és patricia-highsmithiense. Si és posmodern a l’estil de Pulp Fiction o aclaridorament apocalíptic a l’estil de Cidade de Deus.

No saps si el fet de que els actors fossin afeccionats, a l’estil del primer neorealisme, dóna frescor (també en el sentit d’utilitzar la tècnica pictòrica del fresc) o permet amagar millor la demagògia d’un discurs dirigit (allò que es diu pedantment produir diegesi: provocar la suspensió de la incredulitat en el viatge immòbil que fem en la sala del cinema o des del saló de casa).

En tot cas, paga la pena esforçar-s’hi en fer dos visionats, un per a la crítica (cinèfila) i un altre per a la crítica (socio-política).

El següent text és una indestriable barreja de les dos visions crítiques.

Dos tesis transiten per l’argument (no patiu, no diré res que pugui desvetllar-lo). La primera podria dir “en un ambient de falta de llibertat manen més els malentesos (de vegades, intencionats) que la informació veraç”; la segona, “la falta de llibertat criminalitza, però criminalitza a tothom i paguen els més febles tant fa a quin bàndol pertanyin”.

Yaron Shani, "Quiero que la gente salga aturdida por mi filme": “Ahora mismo parece que vivimos una situación desesperada. Hoy en día, siendo realista, parece imposible encontrar una solución que funcione. Pero a la vez creo en el ser humano, he visto a judíos y musulmanes cambiar de opinión cuando conocían a sus "enemigos". Soy optimista, porque si no lo fuera... ¿qué haría aquí?

Gomorra, Cidade de Deus... també Vals Im Bashir (Ari Folman, animació i còmic) o Persépolis (Vincent Paronnaud i Marjane Satrapi, autora del còmic).

Està bé, comparar Ajami amb aquestes pel·lícules (totes d’inexcusable visionat) ja diu el que penso: una molt, molt, prò que molt bona pel·lícula, sinó fos perquè...

A favor té que és un fresc d’una part molt concreta –i alhora, representativa de la tragèdia– de la societat israelí: la del barri d’Ajami, en la ciutat de Jaffa, un mon barrejat, però no mestís, enquistat en la ciutat de Tel-Aviv. Un fresc fet sense contemplacions (¿passarà a ser un clàssic la negociació entre beduins i palestins per posar preu a una venjança?), on cada cop que l’espectador vol prendre partit, els directors l’escamotegen el subjecte social o polític digne d’aquest prendre partit.

A favor té un pols tràgic, que no veus però intueixes, que manté l’argument amb un ritme que no depèn de la toma escènica o del llenguatge fílmic, sinó de la tensió que saps amagada sota una capa de realitat per molt amansida que aquesta es pugui (re)presentar.

Com tota tragèdia, un cert mecanicisme mou als personatges cap un final inexorable, però és un mecanicisme ple de decisions, i per això no és determinista. Optar per fer això o allò mou el centre de la responsabilitat des d’un suposat subjecte històric col·lectiu a un concret subjecte individual i historitzat, d’ací que cada cop que ens venen ganes de prendre partit per compassió, tanmateix no ho podem fer al no poder acceptar certes decisions.

En contra, massa interès en no deixar cap serrell sense explicació, i aquí cau en un problema: massa explicació provoca sempre un cert determinisme, parany en el que pot semblar que cau la línia argumental: la necessitat de dir el per què de tot plegat allunya aquesta pel·lícula de Gomorra i l’apropa a una policíaca: on hi ha explicació, no hi ha sentit. Per veure sentit, cal que no tot tingui explicació.

Amb tot, torno a dir, és una pel·lícula imprescindible (que si voleu, us puc facilitar): ens quedem amb el fresc i no ens costarà acceptar que, en situacions límits, segurament és cert que tot té massa explicació i poc sentit. Si no, quin sentit té que continuïn en guerra?

Rafa Granero.
Leer más…

dimarts, 2 de febrer de 2010

Com una flor de cirerer


Així és la vida: Breu, hermosa ... i que de vegades cau en la seva plenitud. És impossible quedar indiferent davant una pel·lícula com aquesta, quan cada seqüència t'explica alguna cosa, i de la manera que ho fa, com tracta les idees que transmet ... vaja, és una troballa d'aquestes que et cau de tant en tant a les mans.

Realment és un treball de nivell. És que, a més, la cinta transcorre de manera senzilla, lineal, amb una naturalitat implacable, i et toca la fibra com de passada, com qui no vol la cosa ... és com si una flor de cirerer et frega la pell en el vol de la seva caiguda. D'altres cintes necessitarien clavar-te una llança al cor per fer-te sentir el mateix.

Mèrit especial és la manera tant encertada de fer-te veure el regal que suposa la vida i l'acceptació de la mort, i de la manifestació de les coses que la transcendeixen, del que pot passar per sobre d'ella, per molt poderosa que sigui.

Tota ella és per sucar-hi pa, però per dir-hi alguna cosa, potser he trobat un nivell de discòrdia familiar un pèl exagerada que no pas el que seria necessari, però aquest és un factor que va a gust del director, com la quantitat de sal en una sopa, que a alguns els semblarà poc i a altres massa. En tot cas és necessari i es suma a l'encert general alhora de presentar els personatges i les situacions. Sobretot el quid de la cinta: l'encontre dels personatges que podeu veure al cartell que serveix de portada a l'article.

Queden per a la memòria escenes en les que se't posa la pell de gallina. La imatge de les sabatilles vistes des de dalt, la del telèfon penjant de l'arbre, l'escena final ... no en dic res més, les reconeixereu; d'aquestes i d'altres, que la peli en va plena.

Cirerers en flor. Crec que després de veure aquesta peli hi pensareu sovint, tal com em va a passar a mi.
Leer más…

divendres, 18 de desembre de 2009

Cercant arrels de canyella ... vull dir, de Campanella


Aprofitant que anteriorment s'ha parlat de "El Hijo de la Novia", vull colocar-la en perspectiva tot repassant la filmografia del seu director, en Juan José Campanella.


La peli que em serveix de punt de partida és alhora el seu primer llargmetratge (no us deixeu enredar per la imatge del post, que és una de les de la versió en DVD), com no podia ser d'una altra manera. A més de veure actuar part del repartiment que repetirá en properes pelis, s'intueix el tipus de guió que en aquest mig experiment encara el trobo en estat "embrionari" i potser un pèl desmembrat; la profunditat de les idees es perd una mica amb la superficialitat dels fets (és clar, és que el cine argentí ens té ben acostumats, direu vosaltres). Que sí, que tot això és excusable i que no perdreu el temps si us decidiu a veure-la. Us espera una cinta plena de relacions entre personatges (però destacant la parella protagonista), molt de diàleg i primer pla, i un fons històric per situar cronològicament l'acció.

No puc deixar de recomanar-vos, dins d'aquesta filmografia, la que per mi és la seva altra gran obra: "Luna de Avellaneda". Novament gaudireu de l'inamovible rictus d'en Ricardo Darín, que fa que un no sàpiga si està a punt de riure o de plorar (sort que els pareguts amb l'Stallone es limiten a aquest detall) i de la filera d'Eduardo Blanco, amb aquell cap que sembla un "Frigolín" (i.e. "Cuore") acabat d'encetar, a qui encara no s'ha arrencat del tot el paper.

Em falta veure la darrera peli, "El Secreto de tus Ojos", pel que si algú vol comentar-la ... sóc tot ulls (per llegir, clar ... què cony, és veritat que la meva cara és un parell d'ulls i poc més).

Però com el "Hijo de la Novia", cap d'elles, eh? Entre d'altres coses, pesa molt la presència d'Héctor Alterio (heu vist el trio que fa amb Federico Luppi i José Soriano a "El último Tren"?) i Norma Aleandro (quina bèstia: vegeu "Cleopatra" i "Cama Adentro" per seguir gaudint del seu talent interpretatiu, i per anomenar només dos títols).
Leer más…

dijous, 12 de novembre de 2009

Pearl Jam: Melmelada de perles al moviment Grunge


A rel de l’audició d’un dels darrers discos de Pearl Jam (Pearl Jam, 2006) em venen una sèrie de reflexions sobre el que es coïa musical i culturalment a Seattle a la dècada dels 90. La banda en qüestió va ser una de les que va liderar el moviment Grunge a més de ser famosa per la seva implicació política i per portar una carrera musical poc tradicional, de fet la revista Rolling Stone els va descriure com el grup que "pasó la mayor parte de la década pasada destruyendo su propia fama".

Només per això ja mereixen la meva atenció.


Sempre he pensat que la visió que ens arriba del l'"Imperi" està molt desvirtuada pel cinema i la televisió. No em quadren certs tòpics que assumim sense massa esperit crític amb mogudes com la dels anys 90 a Seattle, m’atreviria a dir que un dels moviments musicals i culturals més importants de la fi del segle XX. A Seattle va ser on va explotar el moviment anti-globalització, terme que s’ha anat matisant amb el temps, crec que ara el correcte seria dir alter-globalització, a favor d’una globalització protagonitzada per les persones i la seva identitat, i no per les multinacionals, les guerres pel petroli, el tràfic d’armes, les especulacions financeres, etc... De fet, el grup en qüestió va ser un ferm militant contra les polítiques dels EUA arran dels atemptats de l'11 S.

El ritme i el so és el que jo tinc al subconscient de la música Grunge, tot i que es caracteritzen per fer-lo menys matxacon i amb més regust del rock dur tradicional, això fa que entri millor, sembla que estan un pel més pendents de les melodies que altres grups del mateix estil.

Intentant ilustrar l'entrada amb algun video del grup, tot el que corre per internet son actuacions en directe, de fet crec que no han volgut grabar mai cap video clip promocional, llavors, què millor que fem honor al nom del grup i posem una perleta, una actuació de Pearl Jam amb en Neil Young:


Leer más…

dilluns, 26 d’octubre de 2009

The Visitor, Tom McCarthy 2007


Un dels principals al·licients que hi trobo en el cinema és un bon guió, una història convincent, creïble i, si pot ser, que et sorprengui. Hi ha pel·lícules en les que tot això no té massa importància, el desenllaç de la història que expliquen queda en segon pla, el que importa son els personatges que surten i la credibilitat i carisma que desprenguin. Aquest és el cas de The Visitor.

Avui en dia sembla que només interessin les històries de gent dolenta, la suposada lluita contra el mal en qualsevol de les seves formes (sovint capcioses), en la que tot s’hi val és l’argument més repetit en el cinema actual, suposo que necessitem aquestes pseudo-catàrsis col·lectives.


The Visitor, al contrari, és una història de bona gent en la que et captiva la química que hi ha entre uns personatges tan diferents. És envejable la naturalitat amb la que el personatge protagonitzat pel Richard Jenkins supera uns prejudicis culturals difícilment salvables per la majoria de nosaltres, en una interpretació que li va valer una nominació als Oscars.

Us recomano aquesta pel·lícula així com l'anterior d’en Tom McCarthy "The Station Agent", traduïda com "Vias Cruzadas". La pel·lícula té un ritme força diferent del de tràiler, és més pausada i tranquila, cal veure-la i gaudir-la sense pressa.




Leer más…

divendres, 9 d’octubre de 2009

Viernes cine? Viernes Cypher!


Sabuda és la meva debilitat per un dels mestres de l'escena SciFi actual i del futur. D'en Vincenzo Natali ja us n'he parlat en alguna altra ocasió, i m'estalviaré de tornar-ho a fer. Excusa per anar al gra, la intenció no passa d'aqui. Només dir-vos que aquesta cinta representa el moment en que un director s'ha d'enfrontar amb sí mateix, ja que ha fet una obra que sorprèn i agrada ("Cube"), i a partir d'ara s'espera que continuï demostrant el que val. Seguiu llegint, seguiu ...

Amb un pressupost ascendent, segurament en forma logarítmica mentre el prestigi ho fa en forma exponencial, aquest paio va travessar el mil·leni fent recordar l'essència del gènere, on "ciència" ha d'estar al servei de "ficció" i no a l'inrevés. Ara tocava demostrar que el seu èxit no va ser una casualitat, i toca seguir sorprenent-nos.

El testimoni d'excepció no és altre que el el seu amic David Hewlett, que en aquesta ocasió presta la seva inquietant estampa al servei del personatge que millor comprèn el protagonista. Dins el repartiment, novament es veuen cares que amb prou feines traspassen la popularitat entre els especialistes del gènere.

El vector temporal de la pel·lícula és, encara que de vegades no ho sembli, lineal; no així la comprensió per part de l'espectador, com ja és habitual amb el factor sorpresa planant per damunt de l'enteniment col·lectiu.
Més pistes: El teló de fons és l'espionatge empresarial, dut al límit de la consciència per un objectiu final, precisament molt allunyat del Business Establishment. Objectiu noble, però que, si bé es pot titllar de "desencaixat" dins de tot l'ambient de la trama, és una mostra més de la capacitat del creador per no deixar-se caure per la via de voler donar una transcendència al film que, la veritat, no n'és pas l'objectiu (en aquest cas m'he volgut referir a conclusions Orwellianes: tampoc cal anar tan lluny per donar lliçons; de passada no es perd el factor instintiu, individual, en favor d'una causa més "elevada").

Prego disculpes, perque potser no m'estic fent entendre del tot, però la meva conducta és del tot intencionada: És allò de voler dir-ne coses sense explicar la història.

I, perquè no, alguna cosa criticaré, i es que la cara de peix bullit del protagonista és d'una falta d'expressió notable. Però vull creure que fins i tot aqui hi ha la mà del director, perque representa molt bé el paper de víctima manipulable ... ben païble, no patiu. La protagonist femenina és la Lucy Liu, que li dóna exotisme i misteri a l'experiència visual. Res a veure amb la dinàmica d'altres papers seus (respireu tranquils).

Si s'ha de classificar aquesta obra, potser caldria reconèixer una justificació més a crear l'estil "Natalista", així com d'altres representants del gènere han estat punts de partida de maneres d'entendre el cine: em ve al cap "Blade Runner", i segur que no he estat el primer a fer-ho :)


I ara una sorpreseta: Actualitat futurista, ja que després d'aquest comentari (i veure la peli) només restarà esperar qué és el que ens depararà la bionicitat del personatge que, amb perfecció letal, evolucionarà a la seva propera producció, "Splice". Inspirada en Frankenstein, ha fet la seva presentació al festival de Sitges.
Més futur:
Parlant d'Orwell, nova versió de "1984" pel 2010. He cercat informació, però n'he trobat poca i dubtosa. Paciència, a veure si n'anem sabent coses. Com a curiositat, "2010: Odissea 2", es va estrenar al 1984: com es gira la truita, oi?
Més segur és que pel mateix 2010 tindrem "Tron Legacy" a la gran pantalla ... sí, la de la "reixeta de jocs" i el "Control Central" !! Si us plau, que no la destrossin! Això d'atrevir-se amb un gran clàssic és un bon repte; de moment, compten amb el mateix protagonista, en Jeff Bridges, una bona peça.
I per acabar tancant el cercle, el proper projecte d'en Vincenzo Natali és l'adaptació de la novel·la "High rise", que es desenvolupa dins d'un gratacels. Tot i que s'espera que l'acabi cap al 2011, ja es poden veure alguns cartells (jo n'he vist un que ha utilitzat la imatge de la Burj Dubai!).
Leer más…

dimarts, 6 d’octubre de 2009

World Saxophone Quartet, talent i versions.


Gràcies a la tasca pedagògica en qüestions jazzístiques duta a terme pel company HeyHeyClub (us recomano el seu bloc, jazz de primera), fa no gaire ens va fer arribar un espectacular disc del grup "World Saxophone Quartet", "A Tribute to Miles Davis" en el que es revisen peces d’aquest en to d'African Jazz. A banda de descobrir aquest grup i que existeixen estils musicals com l'African Jazz o el Free Funk, m’ha vingut al cap una reflexió sobre les versions musicals.

De fet, una cançó no deixa de ser una successió de sons en un ordre i ritme determinat, mirat d’aquesta forma, els resultats poden ser gairebé infinits, però els BONS resultats ja no haurien de ser tants. Temps enrere veia un documental en el que explicaven que s’havia desenvolupat una mena de software que processava una cançó qualsevol i a través d'uns procediments matemàtics (no sé com, perdoneu els meus escassos coneixements en la matèria) acabaven convertint aquests valors en una mena de coordenades en uns eixos XY. Després de processar infinitat de cançons la sorpresa va ser que molts dels grans èxits de la música quedaven situats en una zona reduïda dels eixos, fins i tot, hi va haver músics famosos que abans de dedicar-se a gravar una cançó concreta la passaven pel filtre del programet aquest i si no es situava a "la zona d’èxit" ja ni la gravaven. Actualment hi ha una empresa que es dedica només a això (Polyphonic HMI) a través d'un programa que es diu HSS (Hit Song Science), fins i tot el maleït Itunes ofereix la possibilitat de suggerir música semblant a la que tens a les teves llistes de reproducció i s’està treballant en un sistema a través de facebook pel trobar patrons ocults en les cançons que t'agraden que vagin més enllà de l'estil, artista, època, etc... Quan trigarà en aparèixer un software que composi les melodies? si això passés, m'imagino que llavors només els bons músics, els bon intèrprets seran els que es guanyaran la vida tocant.

Després d'aquest rotllo torno al World Saxophone Quartet (WSQ) i al disc en qüestió (A Tribute to Miles Davis), si, si, son "només" versions, però també una autèntica orgia saxofonística que a poc que us agradi aquest instrument i el jazz ja esteu trigant en escoltar. WSQ està format habitualment per dos saxos alts, un tenor i un baríton, com que hem faig un embolic amb els diferents tipus de saxo, m'adjunto a mi mateix una foto on surten els tipus més freqüents:



I aquesta és la pinta que fan aquests paios del WSQ, no sé molt bé de quant és la foto però per fer-nos una idea ja està bé:



Leer más…

dimecres, 23 de setembre de 2009

Va de músic: Albert Pla a la contra de La Vanguardia. "No sé qué ha pasado"


Tengo 50 años. Nací en Sabadell y vivo en una masía en la comarca de la Selva. Soy cantamañanas, y por la noche también. Estoy soltero.
Tengo dos hijos, de 1 y 16 años. Soy impolítico, no sigo a los políticos. No tengo creencias religiosas de momento, que yo sepa

Qué quería ser de pequeño?
Bombero, jardinero, ladrón, cocinero, asesino, jugador de fútbol, drogadicto, jugador de baloncesto, marinero, cestero, astronauta… ¡Y todavía quiero!

¿Cómo empezó a componer canciones?
No sé: siempre he ido haciendo estas cosas… y aquí estoy. Hace un momento estaba empezando y ahora resulta que ya no. ¡Vienen artistas jóvenes a preguntarme…! No sé qué ha pasado.

¿Cuál ha sido el mejor piropo?
Mi hija dice que le gustan mis "nanas".

¿Y lo peor que le han dicho?
"Te voy a matar, hijo de puta".

¿Quién le dice eso?
No sé: hay mundos que no frecuento.

¿Se siente más rechazado o querido?
¡Increíblemente querido!

¿En qué momento de su vida se siente?
Yo siempre me he sentido bien. Si no, me suicidaría.

¿Qué le conecta a la vida?
Recordar a mis muertos.

¿Qué es lo que más le gusta hacer?
Cocinar. Me paso el día en la cocina. Alguien tiene que hacer desayunos, comidas, cenas… ¡A mí me gusta!

¿Qué es lo último que ha cocinado?
Carrillos de ternera al hojaldre, anoche.

¿Cuál es su plato favorito?
Los restos de la comida de ayer.

¿Y qué es lo último que ha compuesto?
Fue anoche, con Els Manel: una estrofa sobre el caganer.

¿Sobre el caganer?
¡Gran tema! Usted va a Argentina o a la Amazonia y si es poco hablador como yo, saque el tema del caga tió y del caganer del pesebre; romperá el hielo.

Si le inspira el caganer,¿podría inspirarle Belén Esteban?
¿Quién?

¿No sabe...? La ex mujer de un torero que habla por la tele de sus cosas.
No veo la tele ni leo la prensa… ¿Belén?

Sí.
Del pesebre al belén, ja, ja.

¿Le inspira algo Josep Guardiola?
Es gracioso. Me inquieta: creo que es la misma persona que Inés Sastre.

¿Perdón?
Fíjese en el parecido. ¿A que nunca los ha visto juntos? Y me inquieta también aquel día en que Guardiola salió corriendo y luego soltó: "Lo que más me preocupa es que Pinto me haya adelantado".

Del referéndum de Arenys sí sabrá...
Uno de Arenys me lo ha explicado, y me he entretenido un momento. Da para unos cinco minutos de conversación…

De haber podido, ¿hubiese votado?
No.

¿Cómo ve lo de una posible independencia de Catalunya?
Las independencias no se alcanzan dialogando, sino a hostias y bombazos: esto es un hecho matemático, no una opinión.

Cuánta violencia, ¿no?
Si hubo una vez gente pacífica y reacia a matar por ideas o patrias..., seguro que los mataron. Lo anormal entre humanos es no matarse, y de ahí venimos todos.

¿Lucha usted por alguna causa?
Por ninguna y por mil, a cada instante...

¿Qué soñó a los 25 años que haya logrado a los 50?
A los 25 años empezaba a cantar... y me gustaba. Y ahora, lo mismo. Pero espero que la Generalitat me conceda un sueldo vitalicio, entregado por un conseller, con foto.

Alguno se lo autoconcede bajo mano, estilo Millet.
No sé por qué ha sorprendido: si todo el día piensas en pasta y mueves pasta, te llevas pasta. ¿Normal, no? Hay cargos que llevan implícito ser ladrón profesional. Yo pienso en canciones, manejo canciones, me salen canciones…

Más actualidad: las putas callejeras.
Veo cerca de mi pueblo a señoritas en la carretera con cara de tener problemas. Y que alguien encima les pida que le chupen la polla… Es brutal. Ni me prostituyo ni uso la prostitución. No lo entiendo.

Si usted mandase, ¿qué ley haría?
Ni idea. No tengo carácter para mandar.

¿De qué no podría usted prescindir? Esto se lo pregunté una vez a Julio Iglesias.
¿Y qué le dijo él?

"De mi avión privado". Y añadió: "¡Todos deberíais tener uno!".
¡Respuesta inmejorable! Sí: ¡para todos los catalanes, avión privado!

¿Qué le preguntaría a Julio Iglesias?
Nada. Nunca he sido mitómano. Con nadie. Será que la primera vez que canté estaban ahí mis admirados Pau Riba, Toti Soler, Sisa, Krahe... y ya me curé de eso.

¿Le tiene usted miedo a algo?
Hoy por hoy le tengo más miedo a un buen cáncer de próstata que a la gripe A.

¿No sufre de nervios en un escenario?
¡Sobre un escenario siempre va todo bien!

¿Ha gritado a alguien últimamente?
Al lampista.

Como padre, ¿qué principio inculcará a sus hijos?
"¡Cuidado, que no te vean!". Porque vivir implica transgredir, dadas las muchísimas prohibiciones que nos tienden. Vivir exige hacer cosas ilegales.

¿Qué es lo más ilegal que ha hecho?
Al tío aquel que me dijo "te voy a matar, hijo de puta" le pegué un tiro en la cabeza, le enterré y oriné encima.

Albert Pla, cantautor
"No sé qué ha pasado"
VÍCTOR-M. AMELA - 21/09/2009

Todos somos singulares..., pero algunos más que otros. Albert Pla enriquece el paisaje con su presencia, sus canciones, sus espectáculos. En sus trabajos dice cosas, y las dice de un modo magnético. Lo mismo mientras comemos, entre bocado y bocado: le encuentro divertido y locuaz, pese a la fama de parquedad monosilábica que aterroriza a los periodistas (y que yo considero un mérito, entre tanto sermón de salvapatrias y salvamundos). Hace casi 25 años un amigo suyo envió una maqueta de canciones de Albert Pla a un certamen, y así pudimos conocerle, entre recelos de unos y contrariedad de otros. Hoy se le respeta, y es una gran suerte verle - de mañana al domingo-en el Poliorama.

Leer más…

dilluns, 21 de setembre de 2009

El Lado Oscuro del Corazón - Mario Benedetti


El passat mes de maig moria en Mario Benedetti, si ja ho sé, aquest no és un blog de literatura, però resulta que l'obra d'aquest senyor també ha deixat emprempta en el cinema donant forma a "El lado oscuro del Corazón", una de les joies del cinema llatinoamericà i una de les meves pel•lícules preferides. Aquesta pel•lícula del l'any 92, va ser dirigida per l'Oliverio Girondo i interpretada pel Dario Grandinetti, en una història que es va tramant a través dels poemes de Mario Benedetti, Juan Gelman i Oliverio Girondo.

No es pot explicar el clima que aconsegueix crear el director, en el que es succeeixen moments inoblidables que mostren amistad, solitud, passió, amor, pèrdua, d'una forma com jo no he tornat a veure, és fàcil si el texte el posa, entre altres, en Mario Benedetti. La música va de peces escrites especialment per a la pel•lícula fins a boleros, sempre en un to trist i melancòlic. La interpretació del Dario Grandinetti és impressionant, és possible que sigui un d'aquells actors que s'interpreta a si mateix, però el resultat no pot ser més creible.

Com a mostra de tot plegat, una de les millors declaracions d'amor que mai he vist en una pantalla amb un poema del Benedetti. Sobran las palabras:



Una altra escena memorable, aquest cop el poema és de l'Oliverio Girondo:



La pel•lícula està plagada de metàfores, la majoria d'elles jo no les entenc però les gaudeixo igualment, per exemple, una petita broma que en Mario Benedetti protagonitza en persona, en el vídeo es pot veure com li recita una poesia a una pilingui en un burdell de Montevideo en alemany, impagable la cara de la professional de l'amor:



Leer más…

divendres, 4 de setembre de 2009

Def Con Dos, segueixo temptant la sort?


En el seu moment una edició del "Viernes Cine" amb el grup Def Con Dos gairebé em costa l'associació a tan preuat club, jo, erre que erre, segueixo insisitin. Em sembla una troup d'allò més curiosa, algú pensarà "si, si, però quan aprendran música?". Ells mateixos es defineixen com una "célula de agitación social" més que no pas un grup de música, a més el líder del grup, el César Strawberry aquest, em sembla un personatge amb una visió de la societat que comparteixo força i que expressa amb una verborrea digna del Gran Wyoming.

Com que em sembla massa incloure música del grup, ja ho vaig fer en l'edició del Viernes Cine, poso una entrevista que vaig trobar al youtube i que no té desperdici.





A més, com que pateixo una espècie de síndrome de diógenes digital, jo no llenço mai res, em guardo gairebé tots els correus del Viernes Cine, afegeixo el que vaig enviar en el seu moment (molts es preguntaran, calia?).

"La lucha nihilista e iconoclasta contra la estupidez humana", és la frase lapidària i pressumptuosa amb la que resum la seva trajectòria el grup d'ex-estudiants de belles arts madrilenys Def Con Dos, famosos per haver participat a dues pel·lícules de l'Àlex de la Iglesia ("Acción Mutante" i "El dia de la Bestia"). A l'any 1999 decideixen plegar per que "no damos a vasto". Cap a 5 anys després reprenen aquesta creuada perduda amb dos discos més.

Tota aquesta controvèrsia fa que gairebé facin més enemics que amics, per exemple: "Santiago Segura que odia a César Strawberry (el líder de la banda) porque éste a su vez odia los cortos de Segura; Ray Loriga que coincide con Segura en querer matar a Strawberry porque éste le ha llamado "ñoño", a él todo un escritor consagrado; Loquillo, curiosamente también quiere matar a Strawberry porque acusan al "Loco" de ser "un vendido de toda la vida", apelativo que acostumbran a recordárselo constantemente; el director de cine Juanma Bajo Ulloa también les odia porque dicen de él que es un hippy y sus películas un rollo." (extracte d'un reportatge a la banda)

És un so molt contundent (segurament massa per a la majoria de nosaltres) on barregen rap i rock dur amb un resultat musical discutible, però fan lletres que no tenen desperdici, súper irreverents i sovint ofensives, si us atreviu podeu trobar un punt de vista interessant.

He posat al BSO el recopilatori que van fer a l'any 1999 abans de plegar (Dogmatofobia) on apareixen els temes principals de "La noche de los oportunos" (curt de l'Strawberry aquest), "Acción Mutante" i "El dia de la Bestia", excusa suficient per fer-ne un Divendres Cinema, no?

El DC d'avui o serà definitivament l'últim o farà que els habituals decideixin rependre'l per tal d'evitar edicions com aquesta.

Salut.
Leer más…

dimarts, 1 de setembre de 2009

Les 1001 escenes: El Indomable Will Hunting

"¿Por qué no debería trabajar para ustedes? Pregunta difícil... pero intentare responderla... imaginemos que empiezo a trabajar y me ponen un código sobre la mesa, uno con el que nadie puede, yo intento descifrarlo y lo consigo, y me siento satisfecho porque he hecho bien mi trabajo, pero a lo mejor ese código era la situación de un ejército rebelde en el norte de África, y en cuanto han localizado su escondite bombardean el pueblo donde se esconden los rebeldes, mueren quinientas personas a las que no conocía y con las que no tenía ningún problema, y luego los políticos dicen 'enviemos a los marines para asegurar el área' aunque les importa una mierda, no serán sus hijos los que vayan a morir, los suyos tienen recomendación y se pegan la vida madre en la guardia nacional... será un chico de Southfleid al que llenaran el culo de metralla y cuando vuelva descubrirá que la planta en la que trabajaba ha sido trasladada al país del que acaba de volver, y el tipo que le llenó el culo de metralla le ha quitado el trabajo porque lo hará por quince centavos al día y sin pausas para mear... y luego el chico comprende que el único motivo por el que lo enviaron allí fue para instaurar un gobierno que nos vendería el petróleo a buen precio, y las compañías petrolíferas han aprovechado el conflicto para disparar el precio de la gasolina, lo que supone un hermoso beneficio para ellas, de modo que a mi colega no le ha servido de nada, así que se toman su tiempo para traer el petróleo nuevo, y se toman la libertad de contratar a un capitán mercante borracho al que le gusta darle al martini y hacer slalom sobre los icebergs, a medio camino choca con uno, derrama el petróleo y se carga la fauna del atlántico norte... mi colega esta en el paro, no puede pagar la gasolina y va andando a buscar empleo y eso le putea porque la metralla del culo le ha provocado hemorroides, y esta muerto de hambre porque cuando va a comer, el único plato del día que sirven es pescado del atlántico norte al aceite de motor... ¿Qué que me parece? creo que puedo montármelo mejor, pienso \"que cono!!\" ya puestos ¿por qué no me cargo a mi colega? le quito su trabajo, se lo doy a su enemigo, subo la gasolina, bombardeo un pueblo, mato a una foca a golpes, fumo maría y me apunto a la guardia nacional... podría llegar a presidente!".




Leer más…

divendres, 21 d’agost de 2009

Almoust Famous (Cameron Crowe, 2000)


Pel·lícula força recomanable en la que destaquen la increïble banda sonora i la feina de dos secundaris de luxe, la sempre impecable Frances McDormand i el camaleònic Phillip Seymour Hoffman. La banda sonora és un meravellós i ininterromput viatge pel rock dels 70: Led Zeppelin, The Who, Black Sabath, Yes, Beach Boys, Simon & Garfunkel i molts més.

Sembla ser que el director i escriptor, en Cameron Crowe (Jerry Maguire, Vanilla Sky), va inspirar-se en vivències pròpies per escriure la història d’un nen de 15 anys convertit en crític musical que marxa de gira amb un grup de rock "gairebé famós". La història acaba tot reflexionant sobre la pèrdua d'aquells valors dels anys 60, amor, pau, etc., tant en el mon del rock com en la vida quotidiana. En aquest sentit, son curioses les reflexions que fa el personatge que interpreta en Phillip Seymour Hoffman, un crític musical d’una revista menor que es converteix en el pare espiritual del protagonista i que va de les reflexions més terrenals a les més transcendentals amb un llenguatge d’allò més divertit.

Us adjunto una de les escenes més boniques de la pel·lícula en la que el protagonista descobreix el presumpte misticisme del rock dels The Who. A dia d’avui el misticisme ha desaparegut, potser per la falta de consum de substàncies il·legals, però la música de "Tommy" perdurarà per sempre.



Leer más…

dilluns, 17 d’agost de 2009

Chuc Norris: El último gran cineasta?


Avui vull dedicar una entrada a un actor que crec que ha estat tractat de forma injusta:

Mireu, mireu...

He trobat un video al youtube en el que es fa un repàs força seriós de la feina d'aquest actor que, agradi o no, ha creat escola:



Espero que els companys de blog fans d'en Clint Eastwood em perdonin el títol de l'entrada.
Leer más…

dimecres, 12 d’agost de 2009

Cometas en el cielo (The Kite Runner, Mark Foster 2007). 4 Estrelles.


De nou em plau recomanar-vos una pel·lícula a la que jo li dono 4 estrellasses.

Una bonica però trist història d'amistat que transcorre de la ma de la recent història d'Afganistan, és dirigida de forma impecable pel Mark Foster, del qual em sap greu la seva malaltia, si no, no em puc creure que un tio sense esquizofrènia aguda sigui també el director de "Quantum of Solace" (el que s'ha de fer per guanyar-te les garrofes!!). La deliciosa banda sonora es culpa l'Alberto Iglesias, el que fa les bandes sonores de l'Almodóvar. Destacar, per últim, la commovedora interpretació dels nens protagonistes, sempre m'he preguntat com es poden aconseguir aquestes mirades, aquestes expressions, d'actor tan joves.

Tot i que a mi si que em va agafar desprevingut, la història pot no sorpendre, segurament l'hem vist en mil pel·lícules, però crec que aquest és un bon exemple d'allò que diueu que està tot explicat i que l'important és com ho expliques.

Agraïments al pirata que me la va passar...

Si voleu veure el trailer aqui us el deixo, però us recomano que veieu directament la peli:



Leer más…

dimarts, 14 de juliol de 2009

Les 1001 escenes: El hijo de la novia


Seguint amb la iniciativa de les 1001 escenes del cinema, avui compartiré una imagino que coneguda per molts, però que tot i això val la pena recordar. Es tracta de la escena de "El hijo de la novia" en que en Ricardo Darín demana al capellà que casi als seus pares per la església tenint la mare alzheimer... memorable!








Leer más…

Tresors de la bella vella escola


Com que de tant en tant és bo mirar pel retrovisor, vaig estar passejant-me per les principals filmoteques del vell continent.
De forma virtual, és clar ...

Em van passar el link d'una web que vaig trobar d'allò més curiosa, sobretot després de la despenjada d'Alícia al País de les Meravelles.

A veure què us sembla; consulteu-ne la colecció i passeu els minuts endavant com si fossin dècades enrera.
Serveixi d'exemple un viatge en tramvia cap al Tibidabo, tal com potser l'haurà imaginat en Carles Ruiz-Zafón a "L'Ombra del Vent". És un bon aperitiu, us ho ben asseguro ...

Ah, sí, el link ..
http://www.europafilmtreasures.eu/FT/245/about-the-film-barcelona_by_tram
Leer más…

Titus Postmodernicus


Resolt a no deixar tranquil aquest blog, he triat una peli de les que he vist darrerament, i per allò de fer-la ben grossa, us comento un clàssic d'en William Shakespeare: "Titus". La que probablement va ser la seva primera tragèdia, i crec que una de les menys populars, troba una interpretació que no pot deixar indiferent a ningú. Vejam: La sensació general és que és fidel a la història, i fins i tot les actuacions, a cavall entre el cinema i el teatre, entren dins el que es pot esperar d'aquest tipus de produccions, pero ...

... d'entrada, l'inici de la cinta ja és sorprenent, i quan un es pensa que ja ha aterrat en l'escenari principal (en la pell del jove Lucius), aquest comença a canviar, introduint elements que traspassen les barreres del que és convencional (sobretot la barrera del temps), i tot això quan un menys s'ho espera. Quan creus que li vas agafant la mida, la tragèdia es manifesta cada vegada de forma més crua, amb la quantitat d'hemoglobina apropiada per la recepta però (creieu-me) sense exagerar. Acompanya a l'amanida una bona dosi de pecats humans (molt figuratius tots, com podreu comprovar).

I vinga! La profusió d'elements sorprenents, a estones giravoltant el fil de la realitat sense arribar-lo a tocar mai, junt amb la sensació de tenir les retines envaïdes de colors primaris, quasi pintats a la pantalla, faria els delits de n'Andy Warhol, que creuria estar en ple vol dins la bòveda imaginària de l'Studio 54 (peròs tocant de peus a terra, com es fa de vegades en aquests tipus de catedrals).

Entre l'any de l'estrena (1999) i el següent es van fer dos "Titus Andronicus" més, però jo vaig triar aquesta, ja que les altres són americanes i aquesta és una co-producció anglesa, italiana i dels iueséi (i ves, jo tiro cap a casa si puc). A més, la presència del monstre Hopkins sempre em convenç; l'acompanyen, com a noms més coneguts, una notable Jessica Lange i en Jonathan Rhyss Meyers (recentment protagonitzant "Els nens de Huang-Shi", tot un regal pels ulls del fotògraf).

Home, en aquest tipus de produccions sempre s'ha de tirar de les reserves, ja que són dues hores i mitja, però si penseu en les quatre hores del Hamlet d'en Kenneth Branagh ... (una altra joia, per cert).

Que no, que no explico l'argument! Que ja hi ha hagut molts voluntaris a la wiki i d'altres pàgines que ja ho han fet abans, i millor, que un servidor.

Per acabar-ho d'adobar, i com en vàries obres del dramaturg anglès, aquesta és de las que més se'n qüestiona la seva autoria. O sigui que no sé pas quina cara posaria si aixequés el cap (potser tindria una mirada buida, però els trets no anaven per aqui, oi? O sí, si fa poc que has vist "Titus").
Leer más…

dimarts, 7 de juliol de 2009

"Shine a light": Martin Scorsese + The Rolling Stones


Jo crec que no hi ha debat sobre si és o no el grup més important de la història del rock, ni que sigui per presència crec que ja es mereixen aquest honor. Que cadascú entengui "important" com vulgui.

No se ben bé com va anar, però m'imagino que Mr. Scorsese volia repetir l'experiència de "The Last Waltz" (per a molts, el millor document musical mai filmat, jo un d'ells), i amb les mateixes pretensions, és a dir, fer com una mena de document definitiu dels rollings, els va intentar convèncer. Sembla ser que els Stones no estaven massa per la feina, el que es nota ja que el resultat final queda molt lluny de les (suposo) intencions del director.

Sempre he estat un seguidor dels Rollings Stones, per a mi tenen cançons insuperables pero la sensació en veure la peli era la de "más de lo mismo". Com a document és curiós, el que més em va agradar de la pel·lícula va ser el "making off", on hi ha una escena en la que es veu com el Bill Clinton està presentant la seva sogre als components del grup i l'Scorsese, que presencia l'escena a certa distància, li pregunta a un ajudant: "això és rock'n'roll?". Musicalment, em sorprén dir que el que més em va agradar va ser el duet que en Jagger fa amb la Cristina Aguilera, a la que els meus escasos coneixements sobre música pop posaven a l'alçada de la Britney Spears però que resulta que és una de les millors veus dels darrers temps. Per que ho pogueu jutjar vosaltres mateixos, adjunto la cançoneta en qüestió.



Felicitar un cop més als que van fer el trailer de la pel·lícula, ja que quan el vaig veure vaig estar a punt de sortir corrent cap al cinema, sort que no ho vaig fer, l'error va ser gastar-me 15 € en el dvd. Si us passa com a mi i en veure el trailer us entren unes ganes terribles de veure-la, demaneu-me el devedé, us el deixaré encantat:


Leer más…

Mar Adentro - Nessum Dorma


L'amic Boro ha posat un comentari que crec que mereix ser una entrada, em prenc la llibertat de replicar-la com a tal, gràcies Boro!

"I no hi ha dos sense tres: L'ària Turandot d'en Puccini a l'escena del vol impossible a "Mar Adentro".
(gallina de piel als 2:20) "


Leer más…

diumenge, 5 de juliol de 2009

Presentació personatge

Fixeu-vos com en Hitchcock presenta la noia de la peli, el petó és a càmara lenta i després a l'hora d'obrir els llums és més un passi de modelet i noia que res més,

Leer más…

divendres, 3 de juliol de 2009

Camino: Camí? Noooooo ...


Qui em diria a mi que gaudiria de que se'm regirin els budells quan veig la història que s'explica a "Camino", inspirada en la vida d'una preadolescent pertanyent a una família vinculada a l'Opus Dei ... pel cartell ja es veu a venir la tragèdia, però el pitjor és el paper dels representants de l'Obra de Déu.
A mi, que el tema de les institucions religioses em fa venir violentera, m'obligà a parar de dinar i aixecar-me un parell de cops a esbufegar mentre renegava a l'estil del meu avi, que en pau descansi.

L'acció comença pel final, i després segueix pel principi com si res (per caprici, eh? perque hagués estat igual si es saltava la gracieta d'explicar-te com acaba). Tant fa: no afecta per res el producte final. Però no us donaré detalls, que em foto de mala llet ...
Això sí: Tinc una curiositat per explicar. Fa temps vaig començar a llegir-me el llibret del mateix nom, una mena de bíblia pels addictes a la secta aquesta (curiositat innata, ja veieu), i resulta em regirava els budells de la mateixa manera! Aviat ho vaig deixar: era insuportable.
La filmació ha rebut tota mena de crítiques, com era d'esperar quan es toca tema religiós/moral/digueu-ho-com-vulgueu-enc; algunes són molt positives i d'altres devastadores (i és que hi ha que reconèixer que el director buscava brega quan es va posar a filmar).
Per destacar algun aspecte, trobo que el pla interpretatiu ha quedat a molt bon nivell; sembla ser que el càsting de la noia protagonista va ser molt nombrós, i no m'estranya que costés de trobar el que volien: una nena amb una cara que, literalment, s'il·lumina amb les expressions; a destacar també els actors que fan de pares.
En fi, per resumir-ho d'alguna manera ... Opus Guai.
Leer más…

dimarts, 30 de juny de 2009

Recomanat per totes les edats


Títol aplicable al bon cine de dibuixos animats, que en ple segle XXI ens deixa joies computeritzades com "Cercant Nemo" o "Monstres, S.A.", però que en el segle XX té a en Walt Disney com a amo i senyor; miro enrere per fer-vos una recomanació (de les moltes que es podrien fer), pensant en un dels títols que em fa la sensació que se'n guarda menys record que d'altres clàssics.

La vaig "adquirir" arran de parlar-ne amb la família, i vist l'efecte magnetitzador que ha exercit sobre la meva neboda de 5 anys, no puc deixar de pensar que la canalla tan li foten unes dècades amunt o avall (com també es mostren indiferents a tantes coses sense importància que són tema de debat entre adults). Us estic parlant de "Los Tres Caballeros", que acompleix l'edat de jubilació (i ca!) en la que podem córrer món aconpanyant a en Donald, Joe Carioca i el gall Panchito; al tanto, que llavors ja es barrejava animació amb imatge real; podeu trobar-lo al Llatúf, separat per "capítols". També podeu tastar "Saludos Amigos", del mateix tarannà i estrenada un any abans (1943).
Regaleu-la als petits, i prepareu "Fantasia" per quan siguin una mica més grans.
Leer más…

dijous, 25 de juny de 2009

Copying Beethoven, una de "Les millors 10.000 escenes de la història del cine"




Seguint amb la secció "Les millors 10.000 escenes de la història del cine", per a mi, una escena memorable és la recreació de l’estrena de la 9ª simfonia de Beethoven a la pel•lícula "Copying Beethoven". La història real no se com va anar, us poso en antecedents sobre la història a la pel•lícula:

En Beethoven ha d’estrenar la seva 9ª simfonia, viu turmentat per que està sord com una tàpia quan apareix a la seva vida una dona jove d’aspecte angelical per fer-li de copista, per un estrany motiu, comença a pensar que la seva aparició pot ésser una qüestió divina, a l’hora té un nebot paràsit sense cap interès per la música que només viu per fer-se farres a la seva salut i al qual ell idolatra. El dia de l’estrena està mort de por ja que sap que amb la seva sordera és impossible dirigir correctament, llavors la noia s’amaga entre els músics i li va marcant el ritme. L'escepticisme del públic es va convertint en entusiasme, fins i tot apareix el nebot entre bastidors absolutament emocionat per la música, i al final... be, jutgeu vosaltres mateixos.

Diuen que al cinema s'acostuma a complir una fòrmula simple:

bona direcció + bon guió + bona interpretació = bona pel•lícula

D'aquesta peli jo no se dir si té o no una bona direcció, el guió tampoc pot semblar res extraordinari, però la interpretació de l'Ed Harris és boníssima (quin actoràs!), la fotografia és espectacular i què dir de la banda sonora? En fi, de la mateixa forma que el Miquel ens instrueix en qüestions jazzístiques, espero que aquells que estan estudiant la història del cinema i aprofundint en aquests temes ens iluminin.

El youtube aquest no deixa posar vídeos de més de 10 minuts, l'he hagut de partir en dos ja que n'ocupa uns 12, si disposeu d'aquest temps aquí els teniu:














Leer más…

dimecres, 24 de juny de 2009

El van qualificar com un caramelet musical, en aquest cas d'en Beethoven

L'altre dia vaig posar en el BSO una ària del Fidelio de Beethoven per contrarrestar l'espectacular intervenció dels aficionats i no tan aficionats al jazz, aquí teniu tres versions de l'ària en qüestió:








Això passa de caramelet a delicatessen pels torrats del Glenn Gould, com el mateix Guardiola de Crakovia.





Leer más…

Segur que li interessa a algú

http://www.youtube.com/watch?v=m_HnnBw-JCk&feature=topvideos Leer más…

dilluns, 22 de juny de 2009

Cadena Perpetua (II)


L'altre dia en parlàvem d'aquesta escena, de fet, la idea era poder fer una mena de "Las 10.000 millors escenes de la història del cine", 10.000 per que així cadascú posés les que a ell li agraden.

Aquí està el vídeo de l'escena:


Leer más…

diumenge, 21 de juny de 2009

Cadena Perpetua

Hem parlat en alguna ocasió de l'escena de la pel·lícula Cadena Perpetua en la qual el prota posa un aria de les Noces de Fígaro de Mozart a la penya de la presó, aquí teniu un video corresponent a l'edició que es va escoltar.

http://www.youtube.com/watch?v=wd5nFd3utLg Leer más…

dissabte, 20 de juny de 2009

Una noia de nom Alícia, i la seva aventura fictícia

Una de les coses que m'agrada seguir és la filmografia d'en Tim Burton, i espero amb ànsia la seva versió d'"Alícia al país de les meravelles". Però no és d'en Tim Burton de qui volia parlar (ens farà esperar fins al 2010), sino del llibre d'en Lewis Carroll o, més ben dit, de la seva adaptació a la gran pantalla.

Passa per ser la història més versionada del cine, i de debó ho crec quan obro el Google i començo a veure pàgines que parlen de metratges en cine mut, adaptacions en dibuixos animats (Disney i l'anime japonès hi tenen coses a dir) i fins i tot versions per a gent gran (digue'm-ho així) amb una Alice que sembla sortida del festival de Woodstock.
Aqui en va una llista que no sé si és completa, a més d'altres curiositats repartides per la resta de la web:
http://www.alice-in-wonderland.fsnet.co.uk/film_tv_intro.htm

Però el que més em va sorprendre és comprovar que la primera versió té més de cent anys! En efecte, un treball d'uns nou minuts que escenifica, amb els efectes especials de l'època, el món fantàstic de la jove protagonista. Una filmació que us convido a contemplar amb respecte reverencial, ja que sovint penso en l'impacte que devia fer en les ànimes dels espectadors d'aquells temps.



Sens dubte el gat de Cheshire té raons per seguir somrient eternament. Ah! I Cheshire resulta ser la població on va néixer en Charles Lutwidge Dodgson, nom real d'en Lewis Carroll (wikipedia i altres fonts en van plenes de curiositats com aquesta).
Leer más…

dimecres, 17 de juny de 2009

De "Kind of Blue" a Eduardo Galeano.




Diuen que és el disc de jazz més... tot (més venut, més influent, més innovador, més escoltat...) de la història. Musicalment parlant era una gran innovació principalment per dos aspectes, el que es coneix per les "formes modals" (ni flowers, si algú amb coneixements musicals m'ho explica li estaré eternament agraït) i el pensar que "menos es mas" manifestat en forma de melodies simples, això si que ho entenc, és més, no puc estar més d'acord.

Temps enrera debatiem sobre el terme "genial", si no recordo malament, ho feiem al voltant de dos exemples musicals; la 9ª simfonia de Beethoven i la canço "Penny Lane" dels Beatles. Jo m'ho imagino de la següent manera: La primera, un home torturat, mig sord, pensant que Deu li parla, treballant dies i dies per coordinar més de 80 persones entre músics i cors, la segona, dos peluts, segurament estimulats per alguna substància no massa recomanable que un li diu a l'altre "mira Paul, escolta això"... "no està malamant John, prova això altre"... i en un moment ja tenim la cançoneta.

Entre poc i massa, el Kind of Blue és fruit d'una evolució i anys d'experiments. Potser el "menos es mas" és la manifestació entenible de les formes modals aquestes, no ho se, el que si que sé és que em ve al cap una entrevista amb l'Eduardo Galeano, us adjunto un fragment de la mateixa en la que explica el que vull dir, el minimalisme no sempre és fruit d'un moment d'inspiració:

De todas las frases que usted ha escrito, salve una de la quema.

Escribí la historia real de un cura y una chica del Buenos Aires del siglo XIX, que se enamoraron y huyeron juntos. Les persiguieron y, al final, fueron fusilados. Por delito de amor. En un capítulo, yo tenía que explicar su primera noche de amor juntos, huidos, a solas. Pero contar el amor es como contar un chiste. ¿Cómo contar el amor con palabras? Es algo tan inexplicable, tan inenarrable...

No me ha dicho cuál es la frase.

Espere: escribí y escribí, y le di a leer el capítulo a un amigo muy querido, y me dijo: "Corta". Recorté el texto, y me dijo: "¡Aún hay mucha piedra en las lentejas!". Y, al final, dejé sólo una frase para explicar esa noche de amor. Ésta: "Ellos son dos por error que la noche corrige".

Espléndida.

Gracias.

Qué suerte tener ese amigo implacable, ¿no?

Sí. Mi mujer cumple ahora esa función. Es mi principal manía: que no haya una palabra que sobre en un texto, que estén únicamente las palabras estrictamente necesarias.

Si se excede, llegará al silencio.

Sí, como le pasó a aquel pescadero que rotuló sobre la entrada de su tienda: "AQUÍ SE VENDE PESCADO FRESCO". Pasó un vecino y le dijo: "Es obvio que es 'aquí', no hace falta escribirlo". Y borró el AQUÍ. Pasó otro vecino y le dijo: "Es innecesario escribir 'se vende', ¿o acaso regala usted el pescado?".

Y borró el SE VENDE, ¿no? Y sólo quedó PESCADO FRESCO.

Sí. Y pasó otro vecino y dijo: "¿Acaso cree que alguien piensa que vende pescado podrido, que escribe 'fresco'...?". Y borró FRESCO.

Ya sólo figuraba PESCADO..

Así es... hasta que otro vecino pasó y le dijo al pescadero: "¿Por qué escribe 'pescado'? ¿Acaso alguien dudaría de que se vende otra cosa que pescado, con el olor que sale de aquí?".

¿Esto puede pasarle a usted?

Sí, es mi temor, dada mi manía de eliminar palabras superfluas de mis textos. Mi norma es recurrir sólo a palabras que mejoren el silencio.

Leer más…

dilluns, 15 de juny de 2009

Brian May

Seguint, i acabant amb el filó que representa un dels concerts de les “Leyendas de la Guitarra” de l’Expo de Sevilla, crec que seria una injustícia no mencionar a la persona que exercia com a mestre de cerimònies, en Brian May.

Gran entre els grans, un senyor que com que no en tenia prou amb que la gent l’idolatrés per la seva trajectòria com a guitarrista, va i recentment ES DOCTORA EN ASTROFÍSICA... impressionant, unos tanto i otros tan poco... això sí, com és possible que després de tants anys encara no hagi hagut algú que li digui que no canti, he tallat el vídeo just quan comença a cantar no sigui que el Fredy Mercury surti de la seva tomba. Si voleu la resta de la cançó, us recomano que la veieu al concert “Live at Wembley”, on podreu viure uns autèntics moments d’èxtasi.



Leer más…

dilluns, 8 de juny de 2009

Steve Vai

Ja que sembla que la gent s'ha prés al peu de la lletra lo de viernes "cine", jo segueixo amb la música.

Aquí teniu un altre vídeo, també del concert “Leyendas de la Guitarra” de la expo de Sevilla. Es tracta de l’Steve Vai, un altre autèntic mega-monstre de la susodicha, amb un aspecte més inquietant si cap que el del Satriani, a mig camí entre una drag queen amb ressaca i un jugador de futbol americà que ha rebut molts placatges... potser és que el dia 6 del mes 6 de l'any 66 va complir 6 anys... si, si, poc aporta aquest comentari si només em fixo en la seva aparença, el problema és que qualsevol intent de descriure la seva forma de tocar es quedaria curta, us paso el vídeo:



Leer más…

dissabte, 6 de juny de 2009

DPL -> Nothing


Tan original és la peli com el títol que la presenta. Vaig arribar a ella cercant tot el que havia fet el senyor Vincenzo Natali, arran de passar-me pel Verdi i veure el cartell de "Cube" i dir-me "avui trio aquesta" (al Verdi sempre pots dir que l'encertes, he he) i quedar literalment impressionat. Però tornem a aquesta cinta, un bon experiment protagonitzat pels col-legues del director i amb la que pots passar una bona estona entretingut. Potser no fliparem, però poques coses són millors quan vols veure una peli diferent.

Camí de convertir-se en un gurú de la ciència ficció, en Natali va provar sort amb la comèdia, aconseguint imprimir el seu segell de manera notable, i assumint el risc de fer un gir inesperat, potser esquivant el pes de dues obres d'art com són "Cube" i "Cypher". Al tanto, perque en pelis així és on, sota el llençol prim d'un guió aparentment trivial, hi reposen idees profundes sobre la condició humana, les reaccions dins i fora de la societat.
Alguns crítics hi han vist influències del personatge de Dalí: ben cert pot ser que si estigués viu no s'hi trobaria pas malament.
El missatge, que també n'hi ha, parla sobre l'amistad, encarnada aquí per un parell de perdedors.

Us entretindrà, però més que això, us pot convidar a mirar més enlla de ... ... ... ... ... del no-res!

Ah! Que jo sàpiga, no ha arribat a l'"Imperio" (ni a cap de les seves rebels províncies), o sigui que millor eMulejar-la ... i no us deixeu els subtítols. Bé, sempre pot haver una ànima caritativa com jo que us els enviï.
Leer más…

divendres, 5 de juny de 2009

Joe Satriani

Fa molts anys, corria l’any 1992, amb motiu de l’Expo de Sevilla es van celebrar una sèrie de concerts amb el nom “Leyendas de la Guitarra”. Crec recordar que n’hi van haver 4 concerts; un de rock amb Keith Richards i personatges per l’estil, un de jazz fusió amb Paco de Lucia, Aldi Meola, etc., un de Blues, amb BB King, Robert Cray, Albert Collins i algú més, i un de Hard Rock. Jo només vaig poder veure el de Blues i el de Hard Rock. D’aquest darrer m’agradaria parlar.

El mestre de cerimònies era el Brian May, presenta el concert... bla, bla... i ràpidament dona pas a un tal Joe Satriani. La banda no podia ser més minimalista, guitarra, baix i bateria, però aquesta percepció desapareix tot just quan en Satriani comença a tocar, el so no es corresponia amb el que veia, comptava una i altre vegada la gent de dalt de l’escenari: bateria, baix i guitarra... bateria, baix i guitarra… on son les altres tres o quatre guitarres que sento tocar?

Boca oberta, gallina de piel... Hi han moments en els que gaudint d'una manifestació artística et quedes amb la boca oberta, aquest va ser un d'ells (recentment ho he experimentat amb "Tears in rain", per això soc tan pesat amb el tema).

Us deixo una petita mostra del que us comento per que veieu (si voleu) que les diferències entre una grabació d'estudi i una en directe d'aquest home son detalls de producció. A més, en Satriani entra dins de la categoria de músics incombustibles, l'any passat treia el disc "Professor Satchafunkilus and the musterion of rock", molt recomanable.




Leer más…

diumenge, 31 de maig de 2009

Darrera peli vista -> El Camino de San Diego


Seguint amb Carlos Sorín, canviem de paisatge i anem-nos-en a la regió de Misiones, vejam si hi ha més sort. En aquest experiment podem veure un fan incondicional d'en Maradona, que viu en un poble-aldea submergit en la pobresa i en la més absoluta falta de possibilitats, que un dia troba una arrel d'arbre en que hi veu la figura del Pelusa. Decideix regalar-li personalment, i la peli ens explica el seu viatge.


Però ... al loro !! M'agradaria fer ènfasi en els detalls del voltant del viatge, no pas del viatge en sí. En les expressions dels personatges, facilitades per la profusió de primers plans que ens ofereix a mode d'invitació, i en les relacions entre ells, les permanents i les passatgeres. Si voleu, deixeu el guió a banda, i sobretot no vull donar il·lusions, que ja sabem què passa.

Una vegada el Diego va explicar una anècdota. La selecció argentina disputava un partit en una petita ciutat, i un habitant d'una aldea havia vingut a peu amb la família per veure el partit (per cert que havien parat a dormir pel camí). Va tenir la sort de parlar amb ell, i en Maradona li va preguntar com és que s'havia pres tanta molèstia per venir i gastar-se els calés en entrades pel partit, saben que passen tanta necessitat, i l'homa va respondre que buscava sentir-se feliç, perque "el fútbol me va a dar la alegría que Argentina nunca me dará".

P.D.: Precisament ara recordo que en Kusturica també té una cinta documental sobre l'astre argentí, pendent de veure per part meva (i confesso que no n'és una prioritat).


Leer más…

dimarts, 26 de maig de 2009

Gran Torino


El passat cap de setmana va sorgir en una conversació la inevitable comparació entre teatre i cinema, que si un és més proper i l’altre enllaunat, que si aquell és un maxacar cada dia i aquest un cop fet a viure, que si en el teatre te la jugues i en el cinema pots repetir...

Bé: jo adoro el teatre, però...


De tot plegat quedava la sensació de que el cinema és un art menor davant el teatre. Aquesta sensació rau ja sigui pel constant record de que va néixer després del –àdhuc que va néixer del– teatre, o en l'afirmació de que el text és més important en el teatre, o insistint en la falta de públic com un fet determinant (hem de suposar que a la baixa en la meritació del cinema), o que l’ús d’efectes especials li treu mèrit, que ens coarta la imaginació, que redueix materialment allò que adapta... tot això és pot resumir d’alguna manera en les expressions “giny mecànic” i “gesticulació” que un dels contertulis li va dedicar al cinema.

Ni giny mecànic ni gesticulació són expressions particularment pejoratives, i estic segur, per altre banda, que van ser utilitzades més com a descripció que com a qualificació. Com segurament volien ser descriptives totes les altres intervencions. Però...

Però la suma de tots els continguts de la conversa, al ser recordats d’un cop, transpira aquest cert neguit que tenim (sí: de vegades comparteixo) davant el cinema.

Per algun motiu que em costa descriure de forma, diguem-ne, científica, la sintaxis del llenguatge cinematogràfic permet que transiti la mentida, i que aquest transit sigui més imperceptible que en el teatre (Ep! també hi ha teatre que enganya!).

Que el teatre és el pare i la mare del cinema, és, a hores d’ara, res més que una anècdota contingent que no explica res... i que pot provocar en el cinema una reacció daliniana res gentil. Avui, el cinema (permeteu-me antropomorfitzar-lo per comoditat en el discurs) ja fa temps que és major d’edat, és responsable del seu destí, dels seus errors, de les seves mancances i, sobre tot, és responsable dels seus èxits, que no són pocs. I pel que fa als matisos que encapçalen aquesta entrada, parlem d’una pel·lícula.

Gran Torino”. Si analitzem una mica els significats (només la semàntica, sense fer ni semiòtica ni hermenèutica) de la seva història, trobarem vells coneguts: un heroi que arrossega una tremenda ombra (de la que si bé és conscient, no en vol ser, de conscient), un entorn sobre el qual cau una plaga (el seu veïnatge –que tracta al nostre heroi com a un rei– és castigat per una banda de matons sense cap raó lògica: només perquè son matons), uns fets que li obliguen a mirar-se a sí mateix com fins aquell moment mira als altres (cosa ben diferent de la cristiana –i falsa– compassió de “posar-se en el lloc de l’altre”) i una gens compassiva catarsi final: pura tragèdia aristotèlica: peripècia, anagnòrisi y pathos: Edip Rei actualitzat d’una manera sublim. I tot això amb una prudència de mitjans i d’actuació que admira. La mateixa semàntica, sí, però diferent sintaxi, una sintaxi irrepetible en el teatre.

No, senyors, –m’hauria agradat dir, però sóc lent en les respostes– el cinema ni és més giny que el teatre ni reclama més gesticulació. Ni li deu res.

Al marge: Clint Eastwood ha fet una gran obra mestre d’art, una autèntica Masterpiece: si et plau, que no mori mai aquest home! (però si la palma, sempre quedarà el “venga, alégrame el día...”: sens dubte: m’ha alegrat el dia, aquest home!

Bona nit.

Leer más…

diumenge, 24 de maig de 2009

Aqui hi ha gat "enserrat"


Acabo de veure "Gato Negro, Gato Blanco". Si de debò voleu passar un parell d'horetes rient amb una història caòtica i surrealista, però plena de sentit, aquesta no us fallarà. La banda sonora tampoc té desperdici.

Obra prima de l'Emir Kusturica. M'ho vaig passar teta! No sé què tal estan les traduccions, perque ho vaig veure en BSO subtitulada en català, així et fiques millor en aquest ambient. A voltes és previsible, però té sorpreses amagades. És una mica passada de voltes, però d'això es tracta. I més veient la cara de boig del director.

El perquè del títol l'aneu veient al llarg de la peli, però tot i amb això us adonareu que hi ha "gat enserrat". Descubriu-ho vosaltres mateixos (no val documentar-se via glugle ni cosa semblant, eh?).
També hi trobareu una referència a Casablanca.

Leer más…

dijous, 21 de maig de 2009

Recuerden, Recuerden el 5 de Noviembre


"Recuerden, recuerden el 5 de Noviembre. Conspiración, pólvora y traición. No veo la demora y siempre es la hora, de evocarla sin dilación.".... Aixì comença la pel.lícula "V de Vendetta".







Ja fa uns dos anys, em vaig atrevir a recomanar aquesta pel·lícula i crec que encara no he estat perdonat per això. Així que, atès que se m'ha titllat més d'una vegada d'ignorant en la matèria, no corro cap risc a tornar a recomanar-la.
Amb les adaptacions cinematogràfiques dels comics, els aficionats acostumem a posar-nos a tremolar perquè, donat molt poques excepcions, o el resultat és molt dolent, o no se sembla gens al comic.
Doncs bé, aquesta és una pel·lícula realitzada pels germans wachowski (Matrix), en la qual l'autor original de l'obra l'Alan Moore (watchmen) es va negar a sortir en les lletres de crèdit per no ser fidel al seu treball. Malgrat això, la considero una molt bona pel·lícula. En la butaca de cinema, mentre l'estava veient, no deixava de sentir una certa sensació de familiaritat en segons que escenes.
Si teniu curiositat per saber que va la pel·lícula, els motius que van dur A l'Alan Moore a desvincular-se del projecte, o simplement assabentar-vos de totes aquelles coses que s'us van passar per alt al veure la pel·lícula, podeu visitar l'entrada que té en wikipedia ja que és molt completa http://es.wikipedia.org/wiki/V_de_Vendetta_(cine).

Us deixo amb aquestes dues escenes de la pel·lícula:

- En la primera podeu veure la primera aparició de V en escena, la seva presentació i finalment una de les escenes més vistes de la pel·lícula: La destrucció del Old Bailey acompanyada per la obertura 1812 de Tchaikovsky
- Seguidament, la convocatòria de V a tota la població perquè se li uneixi contra el govern opressor.





Leer más…

dissabte, 16 de maig de 2009

Darrera peli vista -> Bombón (El Perro)


Si no coneixeu en Carlos Sorín, és un director que val la pena seguir; no és tasca difícil, perque encara té poques cintes, i té una concepció del cine molt bona. Treballa amb pocs mitjans, i la major part del repartiment no són actors professionals: és més, sovint s'interpreten a ells mateixos; tampoc utilitza decorats. Tal veus, tal és. Aquesta està bé, però sobretot recomano "Historias Mínimas".
Totes elles per amants del paisatge patagònic. Leer más…

dimecres, 13 de maig de 2009

Génova, de Michael Winterbottom



Doncs jo també vaig anar al cinema el cap de setmana passat. Vaig veure "Gènova", drama del director Michael Winterbottom sobre una família dels USA que perd a un dels seus membres i intenta refer-se a la ciutat de Gènova. La veritat és que em va semblar que el director vol fer patir a l'espectador més del necessari...

El més curiós d'aquesta pel·lícula és que el director va fer tot el rodatge amb llum natural, situant les càmeres sense prevenir als actors de quin plano acabaria afegint al muntatge final. Pel meu gust la càmera es mou "massa" i t'acaba "marejant". La meva puntuació seria de 3 estrelles sobre 5.

Extret de la web notasdecine, aquí teniu una llista d'algunes de les pel·lícules d'aquest director (la veritat és que no es pot dir que estigui encasillat a cap gènere, oi?):


"...en su peculiar filmografía se dan cita la ciencia-ficción (Código 46), las adaptaciones de autores clásicos como Thomas Hardy (Jude), el western (El perdón), las cintas de bélicas (Welcome to Sarajevo), la temática homosexual (Butterfly Kiss), la problemática social (Go Now), el thriller ( I Want You), el erotismo (Nine Songs), la biografía musical (24 Hour Party People) los experimentos a medio camino entre el documental y la ficción (Camino a Guantánamo, En este mundo), el cine romántico (With or Without You) o el costumbrismo de estética posmoderna (Wonderland)..."


Leer más…

dilluns, 11 de maig de 2009

Cutrecrítica setmanal

Relació de pel·lícules vistes aquest cap de setmana:
"Cosas que perdimos en el fuego"
"En un Mundo Libre"
"Los Falsificadores"


"Cosas que perdimos en el fuego", immens com sempre Benicio del Toro, quin actoràs, requeteguapa la Halle Berry, quina dona, bona pel·lícula amb una molt bona fotografia, un guió força acceptable i una interpretació també força bona, jo li donaria unes tres estrelles i mitja gairebé quatre d'una classificació de fins a 5 estrelles.

"En un Mundo Libre" pel·lícula típica del Ken Loach, no és recomanable per a persones a l'atur ja que explica la història d'una noia que monta una mena d'ETT amb treballadors extrangers i com es va degradant com a persona, no és de les més lluïdes però es deixa veure, 3 estrelles justetes.

Faig referència a una recomanació de l'amic Josep vista dies enrera: "Los Falsificadores", òscar a la millor pel·lícula extrangera 2008, molt bona, boníssima interpretació, excel·lent guió, bona ambientació, 4 estrellasses. Seria interessant fer una recopilació de tots els óscars a la millor pel·lícula extrangera, poques vegades n'he vist una d'elles que no m'hagi agradat, serà pel meu esperit anti-ianqui?

Leer más…

Dennis Hopper i Christopher Walken a "True Romance"

Aquest bloc és una bona oportunitat per compartir documents multimèdia de, per exemple, escenes comentades infinitat de vegades però que mai hem pogut veure plegats. Avui poso una de memorable, de la pel·lícula "True Romance" (títol que aquí es va traduir per "Amor a quemarropa") amb uns grans grans Dennis Hopper i Christopher Walken... atenció a la música!!








Leer más…

dijous, 30 d’abril de 2009

Tears in rain

Si, ja ho sé, soc un pesat, me repito más que l'all-i-oli, però no em puc resistir a fer una petita entrada, com a homenatge, a un dels moment més sublims de la història del cine:

I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I've watched c-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate. All those ... moments will be lost in time, like tears...in rain. Time to die.
N'hi ha que no estan massa d'acord, comença el debat?




Per a més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Blade_Runner

Leer más…

dimecres, 29 d’abril de 2009

Primera participació

Ja que és molta responsabilitat fer una entrada per primer cop en un blog, he decidit que aquesta recaigui a sobre d'un altre, qué millor que adjuntar la recopilació feta amb motiu de la celebració dels 6 primers mesos del "Viernes Cine"!

En definitiva, la suggerència per aquest blog és recollir qualsevol mena de recomanació, reflexió, comentari al voltant del cinema i de la música, cadascú al seu estil i intentant ampliar horitzonts.

Per iniciativa pròpia, he decidit anomenar a l'alma màtter de tot plegat pel pseudònim "Mr. Viernes".

Aquesta és la recopilació:


Si senyors, amb aquest darrer lliurament complim 6 mesos del primer "Viernes cine", butlletí cinema-musical que el nostre company Mr. Viernes ens regala tots els divendres. En l'entrevista que aquesta redacció li va fer va comentar:
"...ha estat una feina difícil doncs el fet de ser un freaky no és fàcil a un entorn tant hostil com aquest, però la perseverança i la passió que sento per aquesta branca artística, m'han fet arribar a on sóc ara..."
Per celebrar aquest mig any de cultura musical, Barcelona s'engalana i convida a tots els seguidors de Mr. Viernes a anar a qualsevol cinema de la ciutat. L'únic que han de fer és dir a la "taquillera" que ets soci de "Viernes Cine" (els carnets encara són a l'impremta) i et farà un comprovant per a que Mr. Viernes t'aboni l'entrada dilluns vinent.
Lletra petita i enganyosa:
Mr. Viernes es reserva el dret d'abonar o no l'entrada depenent de la pel·lícula que hagis vist... ell és així
L'abonament d'entrades es realitzarà al Mas Blau el dilluns 13 de Novembre de 2006 de 06:00 a 06:01
Per evitar la falsificació de comprovants, és obligatori fer un resum de la pel·lícula, un anàlisi dels personatges i xiular 3 minuts de la banda sonora
Per als que no puguin anar al cinema, aquesta redacció us convida a gaudir de la banda sonora d'un dels més grans projectes cinematogràfics dels darrers anys, El Senyor dels Anells, a .../tmp... i alguna cosa més.

Bones Festes a tots


Arxiu "Viernes Cine":


11/05/2006
Si quereis descubrir aquello que hizo grande a los que fueron grandes, disponeis en el directorio ...\...\Porgy & Bess, la versión que hicieron Louis Armstrong y Ella Fitzgerald de esta ópera de George Gershwin.
A evitar para aquellos que prefieren ombligos al aire com movimientos sinuosos o ritmos caribeños estilo "canción del verano".
Mr. Viernes


12/05/2006
Cambio de registro.
Viernes, buen día para el cine, en ...\... teneis dos directorios correspondientes a dos bandas sonoras.
Poderosa Afrodita para los amantes de filmes de Woody Allen, típico poutpourri de antiguas y nuevas versiones de clásicos de su época infantil.
Bajo el Fuego, para mi gran banda sonora de uno de los clásicos del soundtrack, Jerry Goldsmith, autor de entre otras de Star Trek, Patton, Papillon, La Profecía, Capricornio Uno, Instinto Básico, más de 200 bandas sonoras.
En esta Pat Metheny a la guitarra ayudando a ambientar la acción de unos periodistas en plena revolución sandinista.
Llamadme raro, pero a mí me gusta.
Mr. Viernes


19/05/2006
Hola a todos.
Sigo yo con mis rarezas. Como es viernes traigo música de cine.
En el directorio ...\... tenéis tres directorios.
Hitchcock
Con selección de música de las mas famosas bandas sonoras hechas por el compositor Bernard Herrman para este director y el tema clásico de Charles Gounod utilizado por Hithcock como sintonía en su serie de televisión de los 50-60.
Scott Joplin.
Compositor negro de principios del 1900, que por su color tenía reducido en su época el límite del éxito, y que tras ser utilizada su música en la banda sonora de El Golpe resultó un compositor descubierto por muchos. Hay dos versiones de The Entertainer, he añadido la versión orquestada de la película.
The Firm (La Tapadera).
Película de Tom Cruise (para ellas) y Jeanne Tripplehorn (la morena de Instinto Básico para ellos), con música de Dave Grusin, compositor de jazz y de bastantes bandas sonoras. Un estilo diferente de música con el mismo instrumento que Scott Joplin.
Espero que de todo esto algo os guste.
Mr. Viernes


26/05/2006
Hola a todos.
Yo sigo dando la lata con mis rarezas, tanto personales como musicales. Como sigo con el cine y éste tiene un gran ramillete de géneros, hoy toca musical.
Lo que hoy he traído es Paint Your Wagon (La Leyenda de la Ciudad sin Nombre), musical en el cantan unos cuantos que no lo volvieron hacer nunca jamás, Lee Marvin, Clint Eastwood y Jean Seberg, y no por el éxito, que fue rotundo en su momento, sino por que realmente como solistas iban justitos, pero los temas tenían su buen rollo.
Bueno, dejo de adoctrinar, a disfrutar compañeros/as!
Mr. Viernes


16/06/2006
Bon dia.
Retomo la tradición autoimpuesta de traer un pequeño obsequio musical los viernes, y como creo que el cine permite varios registros musicales distintos, pues de cine vamos.
Hoy The Cotton Club.
La mayoría de los temas estan firmados por Duke Ellington.
Mr. Viernes


16/06/2006
¡Atentado!
Alguien ha borrado el directorio Varios donde estaban copiados los ficheros, no me he susceptibilizado y los he vuelto a poner.
Saludos.
Mr. Viernes


30/06/2006
Hola a todos.
Avui he portat un ja clàssic del cinema, Blade Runner, banda sonora d'en Vangelis.
A l'any 1982 quan es va estrenar la pel·lícula va sortir una primera edició de la banda sonora, edició que no era la original i es tractava d'una versió orquestrada.
L'any 1994 surt una nova versió, aquest cop la versió original amb fragments de diàlegs de la peli. La versió que he portat és aquesta segona.
Mr. Viernes


07/07/2006
Hola.
Hoy tenemos a disposición de todos un menú año 1972.
En ese año los dos mayores éxitos comerciales fueron El Padrino 1ª parte y Cabaret, y sus bandas sonoras ya forman parte de la historia del cine.
Pues esto es lo que tenéis en ...\...
Como postre, el primer movimiento de un concierto de Vivaldi que utilizó Bob Fosse (El director de Cabaret) en su siguiente película All That Jazz.
Mr. Viernes


14/07/2006
Hola.
En 1973 a George Lucas lo conocían su padre, su madre y unos pocos más. Sólo había dirigido una peli THX 1138, su primera de ciencia ficción, tuvo su público pero no fue lo que vendría después.
Ahora bien, en ese año acababa de dirigir una peli, que no hubiera podido realizar sin el mecenazgo de Coppola quien había dirigido ya algún que otro taquillazo como el Padrino.
La productora requirió que Coppola apoyara el proyecto de su amigo George, puesto que no lo tenía muy claro, y ejecutara funciones de productor.
La peli se llamó American Graffiti, y relataba como vivían los jóvenes del verano del 62 su última noche en su pequeña ciudad de California antes de abandonar su etapa de juventud para hacerse mayores en una universidad lejos de casa.
Los actores eran desconocidos, Richard Dreyfuss, Ron Howard (ahora director: Appolo 13, Una Mente Maravillosa, El Código Da Vinci etc...), un joven Harrison Ford, resultaban baratos.
Buena parte del presupuesto se utilizó en pagar los derechos de los 41 temas de rock que aparecen y que forman parte protagonista de la acción al marcar esa época. (No tuvieron dinero para poner ninguna de Elvis).
Vietnam se acababa en el 73 y recordar como se vivía en el 62 después del trauma que supuso para los yanquis, hizo que el éxito de la nostalgia fuera impresionante.
Este éxito facilitó después que la empanada que suponía inicialmente Star Wars la acabara apoyando la Fox.
Pues esto es lo que tenéis en ...\...
Como postre, en Música Clásica en el cine, un tema bien conocido utilizado por el nombrado Coppola en Apocalypse Now seis años después, Wagner y la Cabalgata de las Walkirias.
Saludos y perdonad el rollete, sólo es los viernes.
Mr. Viernes


21/07/2006
Hola.
Hoy una nueva edición de nuestras entregas semanales de música relacionada con el séptimo arte, espero que alguien pueda decirme cuales son los seis primeros.
En los libros que hablan de los compositores cinematográficos se hace mención de los casos de binomio director-compositor que se han producido, los tres casos mas destacados son Bernard Hermann-Alfred Hitchcok, John Williams-Steven Spielberg y Maurice Jarre-David Lean.
Hoy tenemos la música que hizo Maurice Jarre (no Jean Michel Jarre que es su hijo) para las superproducciones de David Lean.
Con la excepción de la primera superproducción, El Puente sobre el río Kwai, las siguientes todas fueron compuestas por Maurice Jarre, Lawrence de Arabia, Doctor Zhivago, La Hija de Ryan, Pasaje a la India. Tenéis en el directorio habitual una suite de cada una de ellas. Por cierto descubriréis de donde sacaron los de la lotería de navidad la música para el anuncio.
Como segundo plato Henri Mancini.
Fue otro de los grandes del soundtrack de los 60, su estilo jazzístico marcó la década y sólo compositores más clásicos como Maurice Jarre aguantaron la incursión del jazz en el cine. Tenéis una pequeña muestra de su estilo que va del jazz orquestado para pelis de acción a la música de comedias románticas que al oírlas ya ves a Audrey Hepburn vestida a lo francés elegante.
Pues todo esto en ...\...
Como postre, en Música Clásica en el cine, Excalibur. Película de 1981 dirigida por John Boorman que todos recordareis.
La música estaba compuesta de fragmentos del Anillo de los Nibelungos de Wagner y de Carmina Burana de Carl Orff.
Saludos y perdonad el rollete, sólo es los viernes.
Mr. Viernes


28/07/2006
Hola.
Hoy una nueva edición de nuestras entregas semanales de música relacionada con el séptimo arte.
Supongo que todos conocéis a Quentin Tarantino, un tío que tiene prácticamente la misma edad que yo, está algo mas loco que un servidor y hace cara de ser mas feliz. La locura ayuda a la felicidad, eso creo.
Kill Bill vol1 y Kill Bill vol2 en ...\...
De hecho no es mi estilo, supongo que alguno de vosotros lo preferirá. Dado que a nuestro compañero Mato le quedan pocos Viernes Cine, he pensado que una peli de su gusto, eso creo por sus gustos, le agradaría.
La banda sonora es, como es habitual en el director, un popurrí de estilos.
Como postre, en Música Clásica en el cine, La Danza del Sable de Khachaturian, usada por Billy Wilder en Uno, Dos, Tres (también la usó La Trinca) y Finlandia de Sibelius que aparece en La Jungla de Cristal 2.
Saludos.
Mr. Viernes


22/09/2006
Hola a tod@s.
Dadas las grandes muestras de regocijo que las ediciones de la primera temporada de Viernes Cine ha suscitado, y como soy persona de valores y convicciones, tengo el valor de continuar con esto y la convicción de que acabareis teniendo una opinión muy particular sobre mis gustos.
Así pues, iniciamos una nueva andadura con esta segunda edición!
Hoy tenemos la banda sonora de una película de Oliver Stone con un actorazo denominado Tom Cruise, creo que de hecho llegó a actuar en esta ocasión. La banda sonora de Nacido el 4 de Julio (1989) y está compuesta por unos cuantos temas de la época en la que transcurre la acción mas la primera colaboración de John Willians con el director.
Como postre, en Música Clásica en el cine, tenemos el Adagio para Cuerdas de Samuel Barber (1910-1981), usada por el director de hoy en Platoon, la película que le dió prestigio en 1986, y dado que el adagio puede herir sensibilidades si uno no está para música mas bien lenta, la famosa marcha del Coronel Bogey que aparecía en El Puente sobre el rio Kwai.
Todo esto en ...\...
Esto es todo amigos.
Mr. Viernes


29/09/2006
Hola a tod@s.
Hoy se estrena la última película de Oliver Stone, World Trade Center. El director va de cronista de su época, lo lleva haciendo desde siempre fuera de alguna que otra excepción.
Pues bien, si el viernes anterior tuvimos la banda sonora de la primera colaboración de John Williams con Oliver Stone, Nacido el 4 de Julio, hoy tenemos la segunda y última, JFK.
El actorazo en esta ocasión es Kevin Costner y va de Fiscal General de Nueva Orleáns investigando el asesinato de Kennedy.
La banda sonora de JFK está compuesta por temas de diverso origen, desde un himno en el funeral, habitual en los funerales militares, pasando por una canción interpretada por Tony Bennett, una versión del famoso Sunny Side Of The Street, un movimiento de un concierto de Mozart, un tema a lo cubano, y la música compuesta por Williams para la película.
Como postre, en Música Clásica en el cine, tenemos el Rhapsody in Blue de George Gershwin que aparecía en Manhattan de Woody Allen.
Y como hoy la película va de un asesinato me permito la licencia de incorporar en este apartado un tema interpretado por Mahalia Jackson, Take My Hand, Precious Lord. Este tema fue interpretado en el funeral de otro ilustre asesinado Martin Luther King.
Todo esto en ...\...
Esto es todo amigos.
Mr. Viernes


06/10/2006
Hola a tod@s.
Elmer Bernstein es uno de los nombres grandes en la música de cine, falleció hace un par de años habiendo compuesto música para películas de seis décadas distintas. Su primera banda sonora fue para Los Diez Mandamientos, pasando después al género del jazz con El Hombre del Brazo de Oro. Pero lo que determinó su reconocimiento a nivel de público fue la banda sonora de Los Siete Magníficos (1960), después vendría La Gran Evasión, El hombre de Alcatraz, Matar un Ruiseñor, prácticamente todos los westerns de John Wayne de los 60 y 70,
Aterriza como puedas, Mi pié izquierdo, La Edad de la Inocencia, Wild Wild West etc ...
Pues bien, como a mi me gusta el western, hoy Los siete Magníficos.
Y como la película de hoy tiene pasajes de estilo hispano (hecha por un estadounidense), en el apartado de Música Clásica en el Cine, la hecha por un ruso de la Armada Imperial Rusa (Rismky-Korsakov) utilizada en Mujeres al borde de un ataque de nervios. El Capricho Español.
Todo esto en ...\...
Esto es todo amigos.
Mr. Viernes


17/10/2006
Hola a tod@s.
Con motivo del retorno de nuestro compañero Emili Lapeyra i Pertussini, propongo una oda a su persona en un fragmento musical perteneciente al Judas Macabeo de George Frideric Handel, denominado "Mirad al heroe conquistador venir".
Como siempre en ...\...
Esto es todo amigos.
Mr. Viernes


20/10/2006
Hola a tod@s
Durante el mes de septiembre de 1981 aparecía en las páginas de la cartelera de la Vanguardia un anuncio que empezaba con el slogan "El retorno de la gran aventura". En televisión veias un anuncio de una peli donde aparecí un personaje perseguido por una bola de piedra gigante y una voz en off que decía "Acuérdese bien de este nombre, Indiana Jones".
Pues visto después de 25 años, quizás tenían razón, pocos aventureros nuevos han aparecido en el cine.
Se trata de En Busca del Arca Perdida, la quinta colaboración John Williams - Steven Spielberg. El primer fracaso de Spielberg vino con 1941, una parodia americana que no gustó a los propios yanquis, fue entonces cuando se apoyó en George Lucas, que estava en producción del Imperio Contraataca y necesitaba un director para recuperar en el cine los seriales de aventureros en el Amazonas de la televisión de su juventud.
No se si os consideráis agraciados con la banda sonora de hoy, Los que gusten de Indiana Jones que sepan que esta edición de la BSO es la edición especial extendida que apareció a mediados de los 90.
Por último, en Música Clásica en el Cine, el Adagietto de la 5ª Sinfonía de Gustav Mahler que apareción en la película de Visconti, Muerte en Venecia, si no lo conocéis, subid el volumen dado que empieza con suavidad.
Todo esto en ...\...
PD. Esta edición va por ti David, por tu aniversario de ayer.
Esto es todo amigos.
Mr. Viernes


27/10/2006
Hola a tod@s
El vierrnes pasado fue En Busca del Arca Perdida, este viernes la que ganó el Oscar a la mejor película y banda sonora ese año, Carros de Fuego (Vangelis).
Por último, en Música Clásica en el Cine, Un Americano en París de George Gershwin que fue "inspiración" de la película del mismo nombre de Gene Kelly y que se utiliza en su número más largo.
Como solicitud a una petición, el tercer movimiento de la sonata para piano K331, denominado "Alla Turca".
Todo esto en ...\...
Esto es todo amigos.
Mr. Viernes


03/11/2006
Hola a tod@s.
Hoy, para cambiar de registro un poco de swing, un musical "fallido" de Martin Scorsese con Robert de Niro y Liza Minelli, "New York, New York", el número Happy Endings, el más extenso, no apareció en el montaje final de la película.
En Música Clásica en el Cine el fragmento Nº 1 del "Clave bien temperado. Libro I." de J.S. Bach que aparecía por ejemplo en Bagdad Café. También el aria archiconocida "Una furtiva lagrima" de l'Elisir d'Amore de Donizetti que aparece en Match Point de Woody Allen en la versión en este caso de José Carreras.
Y para que se note que esta ópera es cómica he incorporado el dúo anterior a su aria más famosa, si no le encontráis el que podéis ubicaros en el minuto 4:32 donde el dúo pasa a un ritmo algo más rápido.
Todo esto en ...\...
Esto es todo amigos.
Mr. Viernes


10/11/2006
Hola a tod@s.
Hoy, nuestro primer Spaghetti Western y nuestro primer Ennio Morricone, Once Upon a Time in the West (1969) traducido como Hasta que llegó su hora.
Sergio Leone ya había cosechado un gran éxito con sus tres primeros spaghetti, Por un Puñado de Dólares, La Muerte Tenía un Precio, El Bueno el Feo y el Malo. Quería hacer un film distinto que se llamaba Once Upon a Time in America (música también de Ennio) pero los que ponían el dinero querían otro spaghetti, tuvo que esperar 15 años para filmar la historia de los gángsters durante la ley seca.
En Música Clásica en el Cine, la famosa Obertura de El Barbero de Sevilla de Rossini utilizada en muchas películas como por ejemplo El Honor de los Prizzi, y como regalo otro clásico del rock que todos reconoceréis por el uso que le dio Quentin Tarantino.
Leer más…