Gràcies a la tasca pedagògica en qüestions jazzístiques duta a terme pel company HeyHeyClub (us recomano el seu bloc, jazz de primera), fa no gaire ens va fer arribar un espectacular disc del grup "World Saxophone Quartet", "A Tribute to Miles Davis" en el que es revisen peces d’aquest en to d'African Jazz. A banda de descobrir aquest grup i que existeixen estils musicals com l'African Jazz o el Free Funk, m’ha vingut al cap una reflexió sobre les versions musicals.
De fet, una cançó no deixa de ser una successió de sons en un ordre i ritme determinat, mirat d’aquesta forma, els resultats poden ser gairebé infinits, però els BONS resultats ja no haurien de ser tants. Temps enrere veia un documental en el que explicaven que s’havia desenvolupat una mena de software que processava una cançó qualsevol i a través d'uns procediments matemàtics (no sé com, perdoneu els meus escassos coneixements en la matèria) acabaven convertint aquests valors en una mena de coordenades en uns eixos XY. Després de processar infinitat de cançons la sorpresa va ser que molts dels grans èxits de la música quedaven situats en una zona reduïda dels eixos, fins i tot, hi va haver músics famosos que abans de dedicar-se a gravar una cançó concreta la passaven pel filtre del programet aquest i si no es situava a "la zona d’èxit" ja ni la gravaven. Actualment hi ha una empresa que es dedica només a això (Polyphonic HMI) a través d'un programa que es diu HSS (Hit Song Science), fins i tot el maleït Itunes ofereix la possibilitat de suggerir música semblant a la que tens a les teves llistes de reproducció i s’està treballant en un sistema a través de facebook pel trobar patrons ocults en les cançons que t'agraden que vagin més enllà de l'estil, artista, època, etc... Quan trigarà en aparèixer un software que composi les melodies? si això passés, m'imagino que llavors només els bons músics, els bon intèrprets seran els que es guanyaran la vida tocant.
Després d'aquest rotllo torno al World Saxophone Quartet (WSQ) i al disc en qüestió (A Tribute to Miles Davis), si, si, son "només" versions, però també una autèntica orgia saxofonística que a poc que us agradi aquest instrument i el jazz ja esteu trigant en escoltar. WSQ està format habitualment per dos saxos alts, un tenor i un baríton, com que hem faig un embolic amb els diferents tipus de saxo, m'adjunto a mi mateix una foto on surten els tipus més freqüents:
I aquesta és la pinta que fan aquests paios del WSQ, no sé molt bé de quant és la foto però per fer-nos una idea ja està bé:
Un periodista que viajó a Milán para cubrir el Valencia-Atalanta, positivo
por coronavirus
-
Se trata del segundo caso confirmado en la comunidad y el decimoquinto en
España desde el lunes
Fa 4 anys
Com a estudiant de solfeig i de la carrera de piano, i com a modest aficionat a les matemàtiques, m'hauran de convèncer molt bé sobre la viabilitat de la formulació matemàtica (i per què no, de la posterior mecanització) de la bona música. De la música d'èxit ja no en vull opinar, més que res perque no em sol interessar un rave.
ResponEliminaHola Boro, estem parlant sempre de música de consum i m'ha semblat un bon tema, potser recurrent, per tal d'encetar polèmica. El cas és que no ets l'únic escèptic. En un foro vaig llegir que un altre escèptic com tu, professional de la música, va aprofitar una versió trial del software en qüestió per avaluar 4 cançonetes, dos d'elles èxits contrastats i les altres dues, una composada per ell i gravada en un estudi casolà, i l'altre més o menys el mateix. Dels èxits contrastats una era una cançó de Pearl Jam que havia venut més de 7 milions de discos i els programet la suspenia de llarg.
ResponElimina