dimarts, 14 de juliol del 2009

Les 1001 escenes: El hijo de la novia


Seguint amb la iniciativa de les 1001 escenes del cinema, avui compartiré una imagino que coneguda per molts, però que tot i això val la pena recordar. Es tracta de la escena de "El hijo de la novia" en que en Ricardo Darín demana al capellà que casi als seus pares per la església tenint la mare alzheimer... memorable!








Leer más…

Tresors de la bella vella escola


Com que de tant en tant és bo mirar pel retrovisor, vaig estar passejant-me per les principals filmoteques del vell continent.
De forma virtual, és clar ...

Em van passar el link d'una web que vaig trobar d'allò més curiosa, sobretot després de la despenjada d'Alícia al País de les Meravelles.

A veure què us sembla; consulteu-ne la colecció i passeu els minuts endavant com si fossin dècades enrera.
Serveixi d'exemple un viatge en tramvia cap al Tibidabo, tal com potser l'haurà imaginat en Carles Ruiz-Zafón a "L'Ombra del Vent". És un bon aperitiu, us ho ben asseguro ...

Ah, sí, el link ..
http://www.europafilmtreasures.eu/FT/245/about-the-film-barcelona_by_tram
Leer más…

Titus Postmodernicus


Resolt a no deixar tranquil aquest blog, he triat una peli de les que he vist darrerament, i per allò de fer-la ben grossa, us comento un clàssic d'en William Shakespeare: "Titus". La que probablement va ser la seva primera tragèdia, i crec que una de les menys populars, troba una interpretació que no pot deixar indiferent a ningú. Vejam: La sensació general és que és fidel a la història, i fins i tot les actuacions, a cavall entre el cinema i el teatre, entren dins el que es pot esperar d'aquest tipus de produccions, pero ...

... d'entrada, l'inici de la cinta ja és sorprenent, i quan un es pensa que ja ha aterrat en l'escenari principal (en la pell del jove Lucius), aquest comença a canviar, introduint elements que traspassen les barreres del que és convencional (sobretot la barrera del temps), i tot això quan un menys s'ho espera. Quan creus que li vas agafant la mida, la tragèdia es manifesta cada vegada de forma més crua, amb la quantitat d'hemoglobina apropiada per la recepta però (creieu-me) sense exagerar. Acompanya a l'amanida una bona dosi de pecats humans (molt figuratius tots, com podreu comprovar).

I vinga! La profusió d'elements sorprenents, a estones giravoltant el fil de la realitat sense arribar-lo a tocar mai, junt amb la sensació de tenir les retines envaïdes de colors primaris, quasi pintats a la pantalla, faria els delits de n'Andy Warhol, que creuria estar en ple vol dins la bòveda imaginària de l'Studio 54 (peròs tocant de peus a terra, com es fa de vegades en aquests tipus de catedrals).

Entre l'any de l'estrena (1999) i el següent es van fer dos "Titus Andronicus" més, però jo vaig triar aquesta, ja que les altres són americanes i aquesta és una co-producció anglesa, italiana i dels iueséi (i ves, jo tiro cap a casa si puc). A més, la presència del monstre Hopkins sempre em convenç; l'acompanyen, com a noms més coneguts, una notable Jessica Lange i en Jonathan Rhyss Meyers (recentment protagonitzant "Els nens de Huang-Shi", tot un regal pels ulls del fotògraf).

Home, en aquest tipus de produccions sempre s'ha de tirar de les reserves, ja que són dues hores i mitja, però si penseu en les quatre hores del Hamlet d'en Kenneth Branagh ... (una altra joia, per cert).

Que no, que no explico l'argument! Que ja hi ha hagut molts voluntaris a la wiki i d'altres pàgines que ja ho han fet abans, i millor, que un servidor.

Per acabar-ho d'adobar, i com en vàries obres del dramaturg anglès, aquesta és de las que més se'n qüestiona la seva autoria. O sigui que no sé pas quina cara posaria si aixequés el cap (potser tindria una mirada buida, però els trets no anaven per aqui, oi? O sí, si fa poc que has vist "Titus").
Leer más…

dimarts, 7 de juliol del 2009

"Shine a light": Martin Scorsese + The Rolling Stones


Jo crec que no hi ha debat sobre si és o no el grup més important de la història del rock, ni que sigui per presència crec que ja es mereixen aquest honor. Que cadascú entengui "important" com vulgui.

No se ben bé com va anar, però m'imagino que Mr. Scorsese volia repetir l'experiència de "The Last Waltz" (per a molts, el millor document musical mai filmat, jo un d'ells), i amb les mateixes pretensions, és a dir, fer com una mena de document definitiu dels rollings, els va intentar convèncer. Sembla ser que els Stones no estaven massa per la feina, el que es nota ja que el resultat final queda molt lluny de les (suposo) intencions del director.

Sempre he estat un seguidor dels Rollings Stones, per a mi tenen cançons insuperables pero la sensació en veure la peli era la de "más de lo mismo". Com a document és curiós, el que més em va agradar de la pel·lícula va ser el "making off", on hi ha una escena en la que es veu com el Bill Clinton està presentant la seva sogre als components del grup i l'Scorsese, que presencia l'escena a certa distància, li pregunta a un ajudant: "això és rock'n'roll?". Musicalment, em sorprén dir que el que més em va agradar va ser el duet que en Jagger fa amb la Cristina Aguilera, a la que els meus escasos coneixements sobre música pop posaven a l'alçada de la Britney Spears però que resulta que és una de les millors veus dels darrers temps. Per que ho pogueu jutjar vosaltres mateixos, adjunto la cançoneta en qüestió.



Felicitar un cop més als que van fer el trailer de la pel·lícula, ja que quan el vaig veure vaig estar a punt de sortir corrent cap al cinema, sort que no ho vaig fer, l'error va ser gastar-me 15 € en el dvd. Si us passa com a mi i en veure el trailer us entren unes ganes terribles de veure-la, demaneu-me el devedé, us el deixaré encantat:


Leer más…

Mar Adentro - Nessum Dorma


L'amic Boro ha posat un comentari que crec que mereix ser una entrada, em prenc la llibertat de replicar-la com a tal, gràcies Boro!

"I no hi ha dos sense tres: L'ària Turandot d'en Puccini a l'escena del vol impossible a "Mar Adentro".
(gallina de piel als 2:20) "


Leer más…

diumenge, 5 de juliol del 2009

Presentació personatge

Fixeu-vos com en Hitchcock presenta la noia de la peli, el petó és a càmara lenta i després a l'hora d'obrir els llums és més un passi de modelet i noia que res més,

Leer más…

divendres, 3 de juliol del 2009

Camino: Camí? Noooooo ...


Qui em diria a mi que gaudiria de que se'm regirin els budells quan veig la història que s'explica a "Camino", inspirada en la vida d'una preadolescent pertanyent a una família vinculada a l'Opus Dei ... pel cartell ja es veu a venir la tragèdia, però el pitjor és el paper dels representants de l'Obra de Déu.
A mi, que el tema de les institucions religioses em fa venir violentera, m'obligà a parar de dinar i aixecar-me un parell de cops a esbufegar mentre renegava a l'estil del meu avi, que en pau descansi.

L'acció comença pel final, i després segueix pel principi com si res (per caprici, eh? perque hagués estat igual si es saltava la gracieta d'explicar-te com acaba). Tant fa: no afecta per res el producte final. Però no us donaré detalls, que em foto de mala llet ...
Això sí: Tinc una curiositat per explicar. Fa temps vaig començar a llegir-me el llibret del mateix nom, una mena de bíblia pels addictes a la secta aquesta (curiositat innata, ja veieu), i resulta em regirava els budells de la mateixa manera! Aviat ho vaig deixar: era insuportable.
La filmació ha rebut tota mena de crítiques, com era d'esperar quan es toca tema religiós/moral/digueu-ho-com-vulgueu-enc; algunes són molt positives i d'altres devastadores (i és que hi ha que reconèixer que el director buscava brega quan es va posar a filmar).
Per destacar algun aspecte, trobo que el pla interpretatiu ha quedat a molt bon nivell; sembla ser que el càsting de la noia protagonista va ser molt nombrós, i no m'estranya que costés de trobar el que volien: una nena amb una cara que, literalment, s'il·lumina amb les expressions; a destacar també els actors que fan de pares.
En fi, per resumir-ho d'alguna manera ... Opus Guai.
Leer más…