dimarts, 30 de juny del 2009

Recomanat per totes les edats


Títol aplicable al bon cine de dibuixos animats, que en ple segle XXI ens deixa joies computeritzades com "Cercant Nemo" o "Monstres, S.A.", però que en el segle XX té a en Walt Disney com a amo i senyor; miro enrere per fer-vos una recomanació (de les moltes que es podrien fer), pensant en un dels títols que em fa la sensació que se'n guarda menys record que d'altres clàssics.

La vaig "adquirir" arran de parlar-ne amb la família, i vist l'efecte magnetitzador que ha exercit sobre la meva neboda de 5 anys, no puc deixar de pensar que la canalla tan li foten unes dècades amunt o avall (com també es mostren indiferents a tantes coses sense importància que són tema de debat entre adults). Us estic parlant de "Los Tres Caballeros", que acompleix l'edat de jubilació (i ca!) en la que podem córrer món aconpanyant a en Donald, Joe Carioca i el gall Panchito; al tanto, que llavors ja es barrejava animació amb imatge real; podeu trobar-lo al Llatúf, separat per "capítols". També podeu tastar "Saludos Amigos", del mateix tarannà i estrenada un any abans (1943).
Regaleu-la als petits, i prepareu "Fantasia" per quan siguin una mica més grans.
Leer más…

dijous, 25 de juny del 2009

Copying Beethoven, una de "Les millors 10.000 escenes de la història del cine"




Seguint amb la secció "Les millors 10.000 escenes de la història del cine", per a mi, una escena memorable és la recreació de l’estrena de la 9ª simfonia de Beethoven a la pel•lícula "Copying Beethoven". La història real no se com va anar, us poso en antecedents sobre la història a la pel•lícula:

En Beethoven ha d’estrenar la seva 9ª simfonia, viu turmentat per que està sord com una tàpia quan apareix a la seva vida una dona jove d’aspecte angelical per fer-li de copista, per un estrany motiu, comença a pensar que la seva aparició pot ésser una qüestió divina, a l’hora té un nebot paràsit sense cap interès per la música que només viu per fer-se farres a la seva salut i al qual ell idolatra. El dia de l’estrena està mort de por ja que sap que amb la seva sordera és impossible dirigir correctament, llavors la noia s’amaga entre els músics i li va marcant el ritme. L'escepticisme del públic es va convertint en entusiasme, fins i tot apareix el nebot entre bastidors absolutament emocionat per la música, i al final... be, jutgeu vosaltres mateixos.

Diuen que al cinema s'acostuma a complir una fòrmula simple:

bona direcció + bon guió + bona interpretació = bona pel•lícula

D'aquesta peli jo no se dir si té o no una bona direcció, el guió tampoc pot semblar res extraordinari, però la interpretació de l'Ed Harris és boníssima (quin actoràs!), la fotografia és espectacular i què dir de la banda sonora? En fi, de la mateixa forma que el Miquel ens instrueix en qüestions jazzístiques, espero que aquells que estan estudiant la història del cinema i aprofundint en aquests temes ens iluminin.

El youtube aquest no deixa posar vídeos de més de 10 minuts, l'he hagut de partir en dos ja que n'ocupa uns 12, si disposeu d'aquest temps aquí els teniu:














Leer más…

dimecres, 24 de juny del 2009

El van qualificar com un caramelet musical, en aquest cas d'en Beethoven

L'altre dia vaig posar en el BSO una ària del Fidelio de Beethoven per contrarrestar l'espectacular intervenció dels aficionats i no tan aficionats al jazz, aquí teniu tres versions de l'ària en qüestió:








Això passa de caramelet a delicatessen pels torrats del Glenn Gould, com el mateix Guardiola de Crakovia.





Leer más…

Segur que li interessa a algú

http://www.youtube.com/watch?v=m_HnnBw-JCk&feature=topvideos Leer más…

dilluns, 22 de juny del 2009

Cadena Perpetua (II)


L'altre dia en parlàvem d'aquesta escena, de fet, la idea era poder fer una mena de "Las 10.000 millors escenes de la història del cine", 10.000 per que així cadascú posés les que a ell li agraden.

Aquí està el vídeo de l'escena:


Leer más…

diumenge, 21 de juny del 2009

Cadena Perpetua

Hem parlat en alguna ocasió de l'escena de la pel·lícula Cadena Perpetua en la qual el prota posa un aria de les Noces de Fígaro de Mozart a la penya de la presó, aquí teniu un video corresponent a l'edició que es va escoltar.

http://www.youtube.com/watch?v=wd5nFd3utLg Leer más…

dissabte, 20 de juny del 2009

Una noia de nom Alícia, i la seva aventura fictícia

Una de les coses que m'agrada seguir és la filmografia d'en Tim Burton, i espero amb ànsia la seva versió d'"Alícia al país de les meravelles". Però no és d'en Tim Burton de qui volia parlar (ens farà esperar fins al 2010), sino del llibre d'en Lewis Carroll o, més ben dit, de la seva adaptació a la gran pantalla.

Passa per ser la història més versionada del cine, i de debó ho crec quan obro el Google i començo a veure pàgines que parlen de metratges en cine mut, adaptacions en dibuixos animats (Disney i l'anime japonès hi tenen coses a dir) i fins i tot versions per a gent gran (digue'm-ho així) amb una Alice que sembla sortida del festival de Woodstock.
Aqui en va una llista que no sé si és completa, a més d'altres curiositats repartides per la resta de la web:
http://www.alice-in-wonderland.fsnet.co.uk/film_tv_intro.htm

Però el que més em va sorprendre és comprovar que la primera versió té més de cent anys! En efecte, un treball d'uns nou minuts que escenifica, amb els efectes especials de l'època, el món fantàstic de la jove protagonista. Una filmació que us convido a contemplar amb respecte reverencial, ja que sovint penso en l'impacte que devia fer en les ànimes dels espectadors d'aquells temps.



Sens dubte el gat de Cheshire té raons per seguir somrient eternament. Ah! I Cheshire resulta ser la població on va néixer en Charles Lutwidge Dodgson, nom real d'en Lewis Carroll (wikipedia i altres fonts en van plenes de curiositats com aquesta).
Leer más…

dimecres, 17 de juny del 2009

De "Kind of Blue" a Eduardo Galeano.




Diuen que és el disc de jazz més... tot (més venut, més influent, més innovador, més escoltat...) de la història. Musicalment parlant era una gran innovació principalment per dos aspectes, el que es coneix per les "formes modals" (ni flowers, si algú amb coneixements musicals m'ho explica li estaré eternament agraït) i el pensar que "menos es mas" manifestat en forma de melodies simples, això si que ho entenc, és més, no puc estar més d'acord.

Temps enrera debatiem sobre el terme "genial", si no recordo malament, ho feiem al voltant de dos exemples musicals; la 9ª simfonia de Beethoven i la canço "Penny Lane" dels Beatles. Jo m'ho imagino de la següent manera: La primera, un home torturat, mig sord, pensant que Deu li parla, treballant dies i dies per coordinar més de 80 persones entre músics i cors, la segona, dos peluts, segurament estimulats per alguna substància no massa recomanable que un li diu a l'altre "mira Paul, escolta això"... "no està malamant John, prova això altre"... i en un moment ja tenim la cançoneta.

Entre poc i massa, el Kind of Blue és fruit d'una evolució i anys d'experiments. Potser el "menos es mas" és la manifestació entenible de les formes modals aquestes, no ho se, el que si que sé és que em ve al cap una entrevista amb l'Eduardo Galeano, us adjunto un fragment de la mateixa en la que explica el que vull dir, el minimalisme no sempre és fruit d'un moment d'inspiració:

De todas las frases que usted ha escrito, salve una de la quema.

Escribí la historia real de un cura y una chica del Buenos Aires del siglo XIX, que se enamoraron y huyeron juntos. Les persiguieron y, al final, fueron fusilados. Por delito de amor. En un capítulo, yo tenía que explicar su primera noche de amor juntos, huidos, a solas. Pero contar el amor es como contar un chiste. ¿Cómo contar el amor con palabras? Es algo tan inexplicable, tan inenarrable...

No me ha dicho cuál es la frase.

Espere: escribí y escribí, y le di a leer el capítulo a un amigo muy querido, y me dijo: "Corta". Recorté el texto, y me dijo: "¡Aún hay mucha piedra en las lentejas!". Y, al final, dejé sólo una frase para explicar esa noche de amor. Ésta: "Ellos son dos por error que la noche corrige".

Espléndida.

Gracias.

Qué suerte tener ese amigo implacable, ¿no?

Sí. Mi mujer cumple ahora esa función. Es mi principal manía: que no haya una palabra que sobre en un texto, que estén únicamente las palabras estrictamente necesarias.

Si se excede, llegará al silencio.

Sí, como le pasó a aquel pescadero que rotuló sobre la entrada de su tienda: "AQUÍ SE VENDE PESCADO FRESCO". Pasó un vecino y le dijo: "Es obvio que es 'aquí', no hace falta escribirlo". Y borró el AQUÍ. Pasó otro vecino y le dijo: "Es innecesario escribir 'se vende', ¿o acaso regala usted el pescado?".

Y borró el SE VENDE, ¿no? Y sólo quedó PESCADO FRESCO.

Sí. Y pasó otro vecino y dijo: "¿Acaso cree que alguien piensa que vende pescado podrido, que escribe 'fresco'...?". Y borró FRESCO.

Ya sólo figuraba PESCADO..

Así es... hasta que otro vecino pasó y le dijo al pescadero: "¿Por qué escribe 'pescado'? ¿Acaso alguien dudaría de que se vende otra cosa que pescado, con el olor que sale de aquí?".

¿Esto puede pasarle a usted?

Sí, es mi temor, dada mi manía de eliminar palabras superfluas de mis textos. Mi norma es recurrir sólo a palabras que mejoren el silencio.

Leer más…

dilluns, 15 de juny del 2009

Brian May

Seguint, i acabant amb el filó que representa un dels concerts de les “Leyendas de la Guitarra” de l’Expo de Sevilla, crec que seria una injustícia no mencionar a la persona que exercia com a mestre de cerimònies, en Brian May.

Gran entre els grans, un senyor que com que no en tenia prou amb que la gent l’idolatrés per la seva trajectòria com a guitarrista, va i recentment ES DOCTORA EN ASTROFÍSICA... impressionant, unos tanto i otros tan poco... això sí, com és possible que després de tants anys encara no hagi hagut algú que li digui que no canti, he tallat el vídeo just quan comença a cantar no sigui que el Fredy Mercury surti de la seva tomba. Si voleu la resta de la cançó, us recomano que la veieu al concert “Live at Wembley”, on podreu viure uns autèntics moments d’èxtasi.



Leer más…

dilluns, 8 de juny del 2009

Steve Vai

Ja que sembla que la gent s'ha prés al peu de la lletra lo de viernes "cine", jo segueixo amb la música.

Aquí teniu un altre vídeo, també del concert “Leyendas de la Guitarra” de la expo de Sevilla. Es tracta de l’Steve Vai, un altre autèntic mega-monstre de la susodicha, amb un aspecte més inquietant si cap que el del Satriani, a mig camí entre una drag queen amb ressaca i un jugador de futbol americà que ha rebut molts placatges... potser és que el dia 6 del mes 6 de l'any 66 va complir 6 anys... si, si, poc aporta aquest comentari si només em fixo en la seva aparença, el problema és que qualsevol intent de descriure la seva forma de tocar es quedaria curta, us paso el vídeo:



Leer más…

dissabte, 6 de juny del 2009

DPL -> Nothing


Tan original és la peli com el títol que la presenta. Vaig arribar a ella cercant tot el que havia fet el senyor Vincenzo Natali, arran de passar-me pel Verdi i veure el cartell de "Cube" i dir-me "avui trio aquesta" (al Verdi sempre pots dir que l'encertes, he he) i quedar literalment impressionat. Però tornem a aquesta cinta, un bon experiment protagonitzat pels col-legues del director i amb la que pots passar una bona estona entretingut. Potser no fliparem, però poques coses són millors quan vols veure una peli diferent.

Camí de convertir-se en un gurú de la ciència ficció, en Natali va provar sort amb la comèdia, aconseguint imprimir el seu segell de manera notable, i assumint el risc de fer un gir inesperat, potser esquivant el pes de dues obres d'art com són "Cube" i "Cypher". Al tanto, perque en pelis així és on, sota el llençol prim d'un guió aparentment trivial, hi reposen idees profundes sobre la condició humana, les reaccions dins i fora de la societat.
Alguns crítics hi han vist influències del personatge de Dalí: ben cert pot ser que si estigués viu no s'hi trobaria pas malament.
El missatge, que també n'hi ha, parla sobre l'amistad, encarnada aquí per un parell de perdedors.

Us entretindrà, però més que això, us pot convidar a mirar més enlla de ... ... ... ... ... del no-res!

Ah! Que jo sàpiga, no ha arribat a l'"Imperio" (ni a cap de les seves rebels províncies), o sigui que millor eMulejar-la ... i no us deixeu els subtítols. Bé, sempre pot haver una ànima caritativa com jo que us els enviï.
Leer más…

divendres, 5 de juny del 2009

Joe Satriani

Fa molts anys, corria l’any 1992, amb motiu de l’Expo de Sevilla es van celebrar una sèrie de concerts amb el nom “Leyendas de la Guitarra”. Crec recordar que n’hi van haver 4 concerts; un de rock amb Keith Richards i personatges per l’estil, un de jazz fusió amb Paco de Lucia, Aldi Meola, etc., un de Blues, amb BB King, Robert Cray, Albert Collins i algú més, i un de Hard Rock. Jo només vaig poder veure el de Blues i el de Hard Rock. D’aquest darrer m’agradaria parlar.

El mestre de cerimònies era el Brian May, presenta el concert... bla, bla... i ràpidament dona pas a un tal Joe Satriani. La banda no podia ser més minimalista, guitarra, baix i bateria, però aquesta percepció desapareix tot just quan en Satriani comença a tocar, el so no es corresponia amb el que veia, comptava una i altre vegada la gent de dalt de l’escenari: bateria, baix i guitarra... bateria, baix i guitarra… on son les altres tres o quatre guitarres que sento tocar?

Boca oberta, gallina de piel... Hi han moments en els que gaudint d'una manifestació artística et quedes amb la boca oberta, aquest va ser un d'ells (recentment ho he experimentat amb "Tears in rain", per això soc tan pesat amb el tema).

Us deixo una petita mostra del que us comento per que veieu (si voleu) que les diferències entre una grabació d'estudi i una en directe d'aquest home son detalls de producció. A més, en Satriani entra dins de la categoria de músics incombustibles, l'any passat treia el disc "Professor Satchafunkilus and the musterion of rock", molt recomanable.




Leer más…