Diuen que és el disc de jazz més... tot (més venut, més influent, més innovador, més escoltat...) de la història. Musicalment parlant era una gran innovació principalment per dos aspectes, el que es coneix per les "formes modals" (ni flowers, si algú amb coneixements musicals m'ho explica li estaré eternament agraït) i el pensar que "menos es mas" manifestat en forma de melodies simples, això si que ho entenc, és més, no puc estar més d'acord.
Temps enrera debatiem sobre el terme "genial", si no recordo malament, ho feiem al voltant de dos exemples musicals; la 9ª simfonia de Beethoven i la canço "Penny Lane" dels Beatles. Jo m'ho imagino de la següent manera: La primera, un home torturat, mig sord, pensant que Deu li parla, treballant dies i dies per coordinar més de 80 persones entre músics i cors, la segona, dos peluts, segurament estimulats per alguna substància no massa recomanable que un li diu a l'altre "mira Paul, escolta això"... "no està malamant John, prova això altre"... i en un moment ja tenim la cançoneta.
Entre poc i massa, el Kind of Blue és fruit d'una evolució i anys d'experiments. Potser el "menos es mas" és la manifestació entenible de les formes modals aquestes, no ho se, el que si que sé és que em ve al cap una entrevista amb l'Eduardo Galeano, us adjunto un fragment de la mateixa en la que explica el que vull dir, el minimalisme no sempre és fruit d'un moment d'inspiració:
De todas las frases que usted ha escrito, salve una de la quema.
Escribí la historia real de un cura y una chica del Buenos Aires del siglo XIX, que se enamoraron y huyeron juntos. Les persiguieron y, al final, fueron fusilados. Por delito de amor. En un capítulo, yo tenía que explicar su primera noche de amor juntos, huidos, a solas. Pero contar el amor es como contar un chiste. ¿Cómo contar el amor con palabras? Es algo tan inexplicable, tan inenarrable...
No me ha dicho cuál es la frase.
Espere: escribí y escribí, y le di a leer el capítulo a un amigo muy querido, y me dijo: "Corta". Recorté el texto, y me dijo: "¡Aún hay mucha piedra en las lentejas!". Y, al final, dejé sólo una frase para explicar esa noche de amor. Ésta: "Ellos son dos por error que la noche corrige".
Espléndida.
Gracias.
Qué suerte tener ese amigo implacable, ¿no?
Sí. Mi mujer cumple ahora esa función. Es mi principal manía: que no haya una palabra que sobre en un texto, que estén únicamente las palabras estrictamente necesarias.
Si se excede, llegará al silencio.
Sí, como le pasó a aquel pescadero que rotuló sobre la entrada de su tienda: "AQUÍ SE VENDE PESCADO FRESCO". Pasó un vecino y le dijo: "Es obvio que es 'aquí', no hace falta escribirlo". Y borró el AQUÍ. Pasó otro vecino y le dijo: "Es innecesario escribir 'se vende', ¿o acaso regala usted el pescado?".
Y borró el SE VENDE, ¿no? Y sólo quedó PESCADO FRESCO.
Sí. Y pasó otro vecino y dijo: "¿Acaso cree que alguien piensa que vende pescado podrido, que escribe 'fresco'...?". Y borró FRESCO.
Ya sólo figuraba PESCADO..
Así es... hasta que otro vecino pasó y le dijo al pescadero: "¿Por qué escribe 'pescado'? ¿Acaso alguien dudaría de que se vende otra cosa que pescado, con el olor que sale de aquí?".
¿Esto puede pasarle a usted?
Sí, es mi temor, dada mi manía de eliminar palabras superfluas de mis textos. Mi norma es recurrir sólo a palabras que mejoren el silencio.