dimecres, 17 de juny del 2009

De "Kind of Blue" a Eduardo Galeano.




Diuen que és el disc de jazz més... tot (més venut, més influent, més innovador, més escoltat...) de la història. Musicalment parlant era una gran innovació principalment per dos aspectes, el que es coneix per les "formes modals" (ni flowers, si algú amb coneixements musicals m'ho explica li estaré eternament agraït) i el pensar que "menos es mas" manifestat en forma de melodies simples, això si que ho entenc, és més, no puc estar més d'acord.

Temps enrera debatiem sobre el terme "genial", si no recordo malament, ho feiem al voltant de dos exemples musicals; la 9ª simfonia de Beethoven i la canço "Penny Lane" dels Beatles. Jo m'ho imagino de la següent manera: La primera, un home torturat, mig sord, pensant que Deu li parla, treballant dies i dies per coordinar més de 80 persones entre músics i cors, la segona, dos peluts, segurament estimulats per alguna substància no massa recomanable que un li diu a l'altre "mira Paul, escolta això"... "no està malamant John, prova això altre"... i en un moment ja tenim la cançoneta.

Entre poc i massa, el Kind of Blue és fruit d'una evolució i anys d'experiments. Potser el "menos es mas" és la manifestació entenible de les formes modals aquestes, no ho se, el que si que sé és que em ve al cap una entrevista amb l'Eduardo Galeano, us adjunto un fragment de la mateixa en la que explica el que vull dir, el minimalisme no sempre és fruit d'un moment d'inspiració:

De todas las frases que usted ha escrito, salve una de la quema.

Escribí la historia real de un cura y una chica del Buenos Aires del siglo XIX, que se enamoraron y huyeron juntos. Les persiguieron y, al final, fueron fusilados. Por delito de amor. En un capítulo, yo tenía que explicar su primera noche de amor juntos, huidos, a solas. Pero contar el amor es como contar un chiste. ¿Cómo contar el amor con palabras? Es algo tan inexplicable, tan inenarrable...

No me ha dicho cuál es la frase.

Espere: escribí y escribí, y le di a leer el capítulo a un amigo muy querido, y me dijo: "Corta". Recorté el texto, y me dijo: "¡Aún hay mucha piedra en las lentejas!". Y, al final, dejé sólo una frase para explicar esa noche de amor. Ésta: "Ellos son dos por error que la noche corrige".

Espléndida.

Gracias.

Qué suerte tener ese amigo implacable, ¿no?

Sí. Mi mujer cumple ahora esa función. Es mi principal manía: que no haya una palabra que sobre en un texto, que estén únicamente las palabras estrictamente necesarias.

Si se excede, llegará al silencio.

Sí, como le pasó a aquel pescadero que rotuló sobre la entrada de su tienda: "AQUÍ SE VENDE PESCADO FRESCO". Pasó un vecino y le dijo: "Es obvio que es 'aquí', no hace falta escribirlo". Y borró el AQUÍ. Pasó otro vecino y le dijo: "Es innecesario escribir 'se vende', ¿o acaso regala usted el pescado?".

Y borró el SE VENDE, ¿no? Y sólo quedó PESCADO FRESCO.

Sí. Y pasó otro vecino y dijo: "¿Acaso cree que alguien piensa que vende pescado podrido, que escribe 'fresco'...?". Y borró FRESCO.

Ya sólo figuraba PESCADO..

Así es... hasta que otro vecino pasó y le dijo al pescadero: "¿Por qué escribe 'pescado'? ¿Acaso alguien dudaría de que se vende otra cosa que pescado, con el olor que sale de aquí?".

¿Esto puede pasarle a usted?

Sí, es mi temor, dada mi manía de eliminar palabras superfluas de mis textos. Mi norma es recurrir sólo a palabras que mejoren el silencio.

5 comentaris:

  1. Jo tampoc tinc coneixements musicals... allò que es diu "tenir solfa", però potser puc afegir alguna idea.
    Tal com dius, el "jazz modal" es fruit d'una evolució per reacció. El "bebop", el gran moviment dels músics negres americans, va ser inicialment molt excloent. Es buscava la exclusió dels típics músics blancs i de tot el que feia tuf a "swing". El "bebop" va inventar el que se'n diu la "blue note" (aquí necessitarem algun expert músic...), altrament dita "5a. disminuïda", però també va afegir el canvi constant de tonalitats en la interpretació, cercant la velocitat d'execució i la dificultat extrema. Miles Davis va tenir sempre problemes per a interpretar les peces "bebop" i va emprendre un camí que facilités les coses....... però, caram! ja m'estic embolicant massa !!! Simplement volia dir que el "jazz modal" es el final d'un procés en el que no només existeix la figura de Davis, sinó una altra de vital que és el pianista Bill Evans. El que jo entenc per "jazz modal" és que el nucli de la interpretació es basa en pocs acords, o poques notes, a cops tan sols dues (escolteu "So What!") i, la peá evoluciona sense sortir d'aquest marc reduït. Això proporciona uns límits a l'intèrpret i li permet d'aprofundir en una sola direcció. El "bebop" era un descontrol permanent i només els intérprets "fora de sèrie" arribaven a reeixir.

    ResponElimina
  2. Si ens centrem en el "bebop", afegiria que va arribar a ser un moviment, encara que estrictament musical, molt enèrgic en contra del poder blanc establert. Els intèrprets de "bebop" van arribar a tocar d'esquena al públic. Les seves reaccions en escena eren sempre antipàtiques i gairebé ni miraven els espectadors. Es donaven situacions "racistes" com ara quan un músic blanc intentava afegir-se per tocar en una "jam", els músics negres pujaven expressament el nivell tècnic de la peça, fins a fer fora de l'escenari l'agosarat "white".

    ResponElimina
  3. Això és un comentari de nivell!!

    Miquel, esperem la teva primera entrada en candeletes.

    ResponElimina
  4. Uff! espero que un dia m'animi a fer-ho.
    Parlant de Kind of Blue, recomanar als més inquiets el llibre del periodista americà Ashley Kahn 'Miles Davis y Kind of Blue - La creación de una obra maestra' editat per Alba Editorial. És un bon retrat de l'evolució que va fer Miles Davis fins arribar al Jazz Modal i una oportunitat per aprofundir en la seva manera de pensar.
    Miles Davis va ser capaç d'influenciar de forma decisiva en l'evolució del jazz des del 'bebop' fins la 'fusió', passant pel jazz modal, el hard bop (alguns n'hi diuen 'funky'), i mostrar el camí cap el jazz-rock. Els darrers anys de la seva vida va apostar per la fusió amb el Hip Hop, el Rap i la música electrònica. Un autèntic geni.

    ResponElimina