dilluns, 26 d’octubre del 2009

The Visitor, Tom McCarthy 2007


Un dels principals al·licients que hi trobo en el cinema és un bon guió, una història convincent, creïble i, si pot ser, que et sorprengui. Hi ha pel·lícules en les que tot això no té massa importància, el desenllaç de la història que expliquen queda en segon pla, el que importa son els personatges que surten i la credibilitat i carisma que desprenguin. Aquest és el cas de The Visitor.

Avui en dia sembla que només interessin les històries de gent dolenta, la suposada lluita contra el mal en qualsevol de les seves formes (sovint capcioses), en la que tot s’hi val és l’argument més repetit en el cinema actual, suposo que necessitem aquestes pseudo-catàrsis col·lectives.


The Visitor, al contrari, és una història de bona gent en la que et captiva la química que hi ha entre uns personatges tan diferents. És envejable la naturalitat amb la que el personatge protagonitzat pel Richard Jenkins supera uns prejudicis culturals difícilment salvables per la majoria de nosaltres, en una interpretació que li va valer una nominació als Oscars.

Us recomano aquesta pel·lícula així com l'anterior d’en Tom McCarthy "The Station Agent", traduïda com "Vias Cruzadas". La pel·lícula té un ritme força diferent del de tràiler, és més pausada i tranquila, cal veure-la i gaudir-la sense pressa.




Leer más…

divendres, 9 d’octubre del 2009

Viernes cine? Viernes Cypher!


Sabuda és la meva debilitat per un dels mestres de l'escena SciFi actual i del futur. D'en Vincenzo Natali ja us n'he parlat en alguna altra ocasió, i m'estalviaré de tornar-ho a fer. Excusa per anar al gra, la intenció no passa d'aqui. Només dir-vos que aquesta cinta representa el moment en que un director s'ha d'enfrontar amb sí mateix, ja que ha fet una obra que sorprèn i agrada ("Cube"), i a partir d'ara s'espera que continuï demostrant el que val. Seguiu llegint, seguiu ...

Amb un pressupost ascendent, segurament en forma logarítmica mentre el prestigi ho fa en forma exponencial, aquest paio va travessar el mil·leni fent recordar l'essència del gènere, on "ciència" ha d'estar al servei de "ficció" i no a l'inrevés. Ara tocava demostrar que el seu èxit no va ser una casualitat, i toca seguir sorprenent-nos.

El testimoni d'excepció no és altre que el el seu amic David Hewlett, que en aquesta ocasió presta la seva inquietant estampa al servei del personatge que millor comprèn el protagonista. Dins el repartiment, novament es veuen cares que amb prou feines traspassen la popularitat entre els especialistes del gènere.

El vector temporal de la pel·lícula és, encara que de vegades no ho sembli, lineal; no així la comprensió per part de l'espectador, com ja és habitual amb el factor sorpresa planant per damunt de l'enteniment col·lectiu.
Més pistes: El teló de fons és l'espionatge empresarial, dut al límit de la consciència per un objectiu final, precisament molt allunyat del Business Establishment. Objectiu noble, però que, si bé es pot titllar de "desencaixat" dins de tot l'ambient de la trama, és una mostra més de la capacitat del creador per no deixar-se caure per la via de voler donar una transcendència al film que, la veritat, no n'és pas l'objectiu (en aquest cas m'he volgut referir a conclusions Orwellianes: tampoc cal anar tan lluny per donar lliçons; de passada no es perd el factor instintiu, individual, en favor d'una causa més "elevada").

Prego disculpes, perque potser no m'estic fent entendre del tot, però la meva conducta és del tot intencionada: És allò de voler dir-ne coses sense explicar la història.

I, perquè no, alguna cosa criticaré, i es que la cara de peix bullit del protagonista és d'una falta d'expressió notable. Però vull creure que fins i tot aqui hi ha la mà del director, perque representa molt bé el paper de víctima manipulable ... ben païble, no patiu. La protagonist femenina és la Lucy Liu, que li dóna exotisme i misteri a l'experiència visual. Res a veure amb la dinàmica d'altres papers seus (respireu tranquils).

Si s'ha de classificar aquesta obra, potser caldria reconèixer una justificació més a crear l'estil "Natalista", així com d'altres representants del gènere han estat punts de partida de maneres d'entendre el cine: em ve al cap "Blade Runner", i segur que no he estat el primer a fer-ho :)


I ara una sorpreseta: Actualitat futurista, ja que després d'aquest comentari (i veure la peli) només restarà esperar qué és el que ens depararà la bionicitat del personatge que, amb perfecció letal, evolucionarà a la seva propera producció, "Splice". Inspirada en Frankenstein, ha fet la seva presentació al festival de Sitges.
Més futur:
Parlant d'Orwell, nova versió de "1984" pel 2010. He cercat informació, però n'he trobat poca i dubtosa. Paciència, a veure si n'anem sabent coses. Com a curiositat, "2010: Odissea 2", es va estrenar al 1984: com es gira la truita, oi?
Més segur és que pel mateix 2010 tindrem "Tron Legacy" a la gran pantalla ... sí, la de la "reixeta de jocs" i el "Control Central" !! Si us plau, que no la destrossin! Això d'atrevir-se amb un gran clàssic és un bon repte; de moment, compten amb el mateix protagonista, en Jeff Bridges, una bona peça.
I per acabar tancant el cercle, el proper projecte d'en Vincenzo Natali és l'adaptació de la novel·la "High rise", que es desenvolupa dins d'un gratacels. Tot i que s'espera que l'acabi cap al 2011, ja es poden veure alguns cartells (jo n'he vist un que ha utilitzat la imatge de la Burj Dubai!).
Leer más…

dimarts, 6 d’octubre del 2009

World Saxophone Quartet, talent i versions.


Gràcies a la tasca pedagògica en qüestions jazzístiques duta a terme pel company HeyHeyClub (us recomano el seu bloc, jazz de primera), fa no gaire ens va fer arribar un espectacular disc del grup "World Saxophone Quartet", "A Tribute to Miles Davis" en el que es revisen peces d’aquest en to d'African Jazz. A banda de descobrir aquest grup i que existeixen estils musicals com l'African Jazz o el Free Funk, m’ha vingut al cap una reflexió sobre les versions musicals.

De fet, una cançó no deixa de ser una successió de sons en un ordre i ritme determinat, mirat d’aquesta forma, els resultats poden ser gairebé infinits, però els BONS resultats ja no haurien de ser tants. Temps enrere veia un documental en el que explicaven que s’havia desenvolupat una mena de software que processava una cançó qualsevol i a través d'uns procediments matemàtics (no sé com, perdoneu els meus escassos coneixements en la matèria) acabaven convertint aquests valors en una mena de coordenades en uns eixos XY. Després de processar infinitat de cançons la sorpresa va ser que molts dels grans èxits de la música quedaven situats en una zona reduïda dels eixos, fins i tot, hi va haver músics famosos que abans de dedicar-se a gravar una cançó concreta la passaven pel filtre del programet aquest i si no es situava a "la zona d’èxit" ja ni la gravaven. Actualment hi ha una empresa que es dedica només a això (Polyphonic HMI) a través d'un programa que es diu HSS (Hit Song Science), fins i tot el maleït Itunes ofereix la possibilitat de suggerir música semblant a la que tens a les teves llistes de reproducció i s’està treballant en un sistema a través de facebook pel trobar patrons ocults en les cançons que t'agraden que vagin més enllà de l'estil, artista, època, etc... Quan trigarà en aparèixer un software que composi les melodies? si això passés, m'imagino que llavors només els bons músics, els bon intèrprets seran els que es guanyaran la vida tocant.

Després d'aquest rotllo torno al World Saxophone Quartet (WSQ) i al disc en qüestió (A Tribute to Miles Davis), si, si, son "només" versions, però també una autèntica orgia saxofonística que a poc que us agradi aquest instrument i el jazz ja esteu trigant en escoltar. WSQ està format habitualment per dos saxos alts, un tenor i un baríton, com que hem faig un embolic amb els diferents tipus de saxo, m'adjunto a mi mateix una foto on surten els tipus més freqüents:



I aquesta és la pinta que fan aquests paios del WSQ, no sé molt bé de quant és la foto però per fer-nos una idea ja està bé:



Leer más…