Joe Satriani

Fa molts anys, corria l’any 1992, amb motiu de l’Expo de Sevilla es van celebrar una sèrie de concerts amb el nom “Leyendas de la Guitarra”. Crec recordar que n’hi van haver 4 concerts; un de rock amb Keith Richards i personatges per l’estil, un de jazz fusió amb Paco de Lucia, Aldi Meola, etc., un de Blues, amb BB King, Robert Cray, Albert Collins i algú més, i un de Hard Rock. Jo només vaig poder veure el de Blues i el de Hard Rock. D’aquest darrer m’agradaria parlar.

El mestre de cerimònies era el Brian May, presenta el concert... bla, bla... i ràpidament dona pas a un tal Joe Satriani. La banda no podia ser més minimalista, guitarra, baix i bateria, però aquesta percepció desapareix tot just quan en Satriani comença a tocar, el so no es corresponia amb el que veia, comptava una i altre vegada la gent de dalt de l’escenari: bateria, baix i guitarra... bateria, baix i guitarra… on son les altres tres o quatre guitarres que sento tocar?

Boca oberta, gallina de piel... Hi han moments en els que gaudint d'una manifestació artística et quedes amb la boca oberta, aquest va ser un d'ells (recentment ho he experimentat amb "Tears in rain", per això soc tan pesat amb el tema).

Us deixo una petita mostra del que us comento per que veieu (si voleu) que les diferències entre una grabació d'estudi i una en directe d'aquest home son detalls de producció. A més, en Satriani entra dins de la categoria de músics incombustibles, l'any passat treia el disc "Professor Satchafunkilus and the musterion of rock", molt recomanable.