Titus Postmodernicus

Resolt a no deixar tranquil aquest blog, he triat una peli de les que he vist darrerament, i per allò de fer-la ben grossa, us comento un clàssic d'en William Shakespeare: "Titus". La que probablement va ser la seva primera tragèdia, i crec que una de les menys populars, troba una interpretació que no pot deixar indiferent a ningú. Vejam: La sensació general és que és fidel a la història, i fins i tot les actuacions, a cavall entre el cinema i el teatre, entren dins el que es pot esperar d'aquest tipus de produccions, pero ...

... d'entrada, l'inici de la cinta ja és sorprenent, i quan un es pensa que ja ha aterrat en l'escenari principal (en la pell del jove Lucius), aquest comença a canviar, introduint elements que traspassen les barreres del que és convencional (sobretot la barrera del temps), i tot això quan un menys s'ho espera. Quan creus que li vas agafant la mida, la tragèdia es manifesta cada vegada de forma més crua, amb la quantitat d'hemoglobina apropiada per la recepta però (creieu-me) sense exagerar. Acompanya a l'amanida una bona dosi de pecats humans (molt figuratius tots, com podreu comprovar).

I vinga! La profusió d'elements sorprenents, a estones giravoltant el fil de la realitat sense arribar-lo a tocar mai, junt amb la sensació de tenir les retines envaïdes de colors primaris, quasi pintats a la pantalla, faria els delits de n'Andy Warhol, que creuria estar en ple vol dins la bòveda imaginària de l'Studio 54 (peròs tocant de peus a terra, com es fa de vegades en aquests tipus de catedrals).

Entre l'any de l'estrena (1999) i el següent es van fer dos "Titus Andronicus" més, però jo vaig triar aquesta, ja que les altres són americanes i aquesta és una co-producció anglesa, italiana i dels iueséi (i ves, jo tiro cap a casa si puc). A més, la presència del monstre Hopkins sempre em convenç; l'acompanyen, com a noms més coneguts, una notable Jessica Lange i en Jonathan Rhyss Meyers (recentment protagonitzant "Els nens de Huang-Shi", tot un regal pels ulls del fotògraf).

Home, en aquest tipus de produccions sempre s'ha de tirar de les reserves, ja que són dues hores i mitja, però si penseu en les quatre hores del Hamlet d'en Kenneth Branagh ... (una altra joia, per cert).

Que no, que no explico l'argument! Que ja hi ha hagut molts voluntaris a la wiki i d'altres pàgines que ja ho han fet abans, i millor, que un servidor.

Per acabar-ho d'adobar, i com en vàries obres del dramaturg anglès, aquesta és de las que més se'n qüestiona la seva autoria. O sigui que no sé pas quina cara posaria si aixequés el cap (potser tindria una mirada buida, però els trets no anaven per aqui, oi? O sí, si fa poc que has vist "Titus").