Pel·lícula força recomanable en la que destaquen la increïble banda sonora i la feina de dos secundaris de luxe, la sempre impecable Frances McDormand i el camaleònic Phillip Seymour Hoffman. La banda sonora és un meravellós i ininterromput viatge pel rock dels 70: Led Zeppelin, The Who, Black Sabath, Yes, Beach Boys, Simon & Garfunkel i molts més.
Sembla ser que el director i escriptor, en Cameron Crowe (Jerry Maguire, Vanilla Sky), va inspirar-se en vivències pròpies per escriure la història d’un nen de 15 anys convertit en crític musical que marxa de gira amb un grup de rock "gairebé famós". La història acaba tot reflexionant sobre la pèrdua d'aquells valors dels anys 60, amor, pau, etc., tant en el mon del rock com en la vida quotidiana. En aquest sentit, son curioses les reflexions que fa el personatge que interpreta en Phillip Seymour Hoffman, un crític musical d’una revista menor que es converteix en el pare espiritual del protagonista i que va de les reflexions més terrenals a les més transcendentals amb un llenguatge d’allò més divertit.
Us adjunto una de les escenes més boniques de la pel·lícula en la que el protagonista descobreix el presumpte misticisme del rock dels The Who. A dia d’avui el misticisme ha desaparegut, potser per la falta de consum de substàncies il·legals, però la música de "Tommy" perdurarà per sempre.
Un periodista que viajó a Milán para cubrir el Valencia-Atalanta, positivo
por coronavirus
-
Se trata del segundo caso confirmado en la comunidad y el decimoquinto en
España desde el lunes
Fa 4 anys
Osti la McCormack ... si sembla guapa i tot. Segur que és la mateixa que havia vist a "Fargo" i, darrerament, a "Quemar después de Leer"? (aprofito per recomanar-les, juntament amb"El gran Lebowski"; i que consti que no sóc incondicional dels germans Cohen).
ResponEliminaMcCormack, no vols dir McDormand? si, si, la musa dels germans Cohen (jo m'estimo més la musa del Woody Allen, la Johanson, posats a triar...), i totalment d'acord amb "Quemar después de leer", boníssima, recomanable tant pels incodicionals dels Cohen com pels que no ho son.
ResponEliminaM'alegro que l'amic Boro hagi tornat de vacances, espero ansiòs les seves entrades a veure si redrecen una mica el nivell del bloc que aquest mes d'agost ha estat molt fluixet.
McDormand vull dir, sí senyor ... merci. Tampoc no està malament Barton Fink, en un duel interpretatiu entre John Turturro i John Goodman, dos dels seus habituals.
ResponEliminaAh! Us prego que mireu blog avall, entre en Titus i El Hijo de la Novia. I tens raó: A veure si ens anem despertant ...