Def Con Dos, segueixo temptant la sort?

En el seu moment una edició del "Viernes Cine" amb el grup Def Con Dos gairebé em costa l'associació a tan preuat club, jo, erre que erre, segueixo insisitin. Em sembla una troup d'allò més curiosa, algú pensarà "si, si, però quan aprendran música?". Ells mateixos es defineixen com una "célula de agitación social" més que no pas un grup de música, a més el líder del grup, el César Strawberry aquest, em sembla un personatge amb una visió de la societat que comparteixo força i que expressa amb una verborrea digna del Gran Wyoming.

Com que em sembla massa incloure música del grup, ja ho vaig fer en l'edició del Viernes Cine, poso una entrevista que vaig trobar al youtube i que no té desperdici.





A més, com que pateixo una espècie de síndrome de diógenes digital, jo no llenço mai res, em guardo gairebé tots els correus del Viernes Cine, afegeixo el que vaig enviar en el seu moment (molts es preguntaran, calia?).

"La lucha nihilista e iconoclasta contra la estupidez humana", és la frase lapidària i pressumptuosa amb la que resum la seva trajectòria el grup d'ex-estudiants de belles arts madrilenys Def Con Dos, famosos per haver participat a dues pel·lícules de l'Àlex de la Iglesia ("Acción Mutante" i "El dia de la Bestia"). A l'any 1999 decideixen plegar per que "no damos a vasto". Cap a 5 anys després reprenen aquesta creuada perduda amb dos discos més.

Tota aquesta controvèrsia fa que gairebé facin més enemics que amics, per exemple: "Santiago Segura que odia a César Strawberry (el líder de la banda) porque éste a su vez odia los cortos de Segura; Ray Loriga que coincide con Segura en querer matar a Strawberry porque éste le ha llamado "ñoño", a él todo un escritor consagrado; Loquillo, curiosamente también quiere matar a Strawberry porque acusan al "Loco" de ser "un vendido de toda la vida", apelativo que acostumbran a recordárselo constantemente; el director de cine Juanma Bajo Ulloa también les odia porque dicen de él que es un hippy y sus películas un rollo." (extracte d'un reportatge a la banda)

És un so molt contundent (segurament massa per a la majoria de nosaltres) on barregen rap i rock dur amb un resultat musical discutible, però fan lletres que no tenen desperdici, súper irreverents i sovint ofensives, si us atreviu podeu trobar un punt de vista interessant.

He posat al BSO el recopilatori que van fer a l'any 1999 abans de plegar (Dogmatofobia) on apareixen els temes principals de "La noche de los oportunos" (curt de l'Strawberry aquest), "Acción Mutante" i "El dia de la Bestia", excusa suficient per fer-ne un Divendres Cinema, no?

El DC d'avui o serà definitivament l'últim o farà que els habituals decideixin rependre'l per tal d'evitar edicions com aquesta.

Salut.