Com una flor de cirerer

Així és la vida: Breu, hermosa ... i que de vegades cau en la seva plenitud. És impossible quedar indiferent davant una pel·lícula com aquesta, quan cada seqüència t'explica alguna cosa, i de la manera que ho fa, com tracta les idees que transmet ... vaja, és una troballa d'aquestes que et cau de tant en tant a les mans.

Realment és un treball de nivell. És que, a més, la cinta transcorre de manera senzilla, lineal, amb una naturalitat implacable, i et toca la fibra com de passada, com qui no vol la cosa ... és com si una flor de cirerer et frega la pell en el vol de la seva caiguda. D'altres cintes necessitarien clavar-te una llança al cor per fer-te sentir el mateix.

Mèrit especial és la manera tant encertada de fer-te veure el regal que suposa la vida i l'acceptació de la mort, i de la manifestació de les coses que la transcendeixen, del que pot passar per sobre d'ella, per molt poderosa que sigui.

Tota ella és per sucar-hi pa, però per dir-hi alguna cosa, potser he trobat un nivell de discòrdia familiar un pèl exagerada que no pas el que seria necessari, però aquest és un factor que va a gust del director, com la quantitat de sal en una sopa, que a alguns els semblarà poc i a altres massa. En tot cas és necessari i es suma a l'encert general alhora de presentar els personatges i les situacions. Sobretot el quid de la cinta: l'encontre dels personatges que podeu veure al cartell que serveix de portada a l'article.

Queden per a la memòria escenes en les que se't posa la pell de gallina. La imatge de les sabatilles vistes des de dalt, la del telèfon penjant de l'arbre, l'escena final ... no en dic res més, les reconeixereu; d'aquestes i d'altres, que la peli en va plena.

Cirerers en flor. Crec que després de veure aquesta peli hi pensareu sovint, tal com em va a passar a mi.