De tot plegat quedava la sensació de que el cinema és un art menor davant el teatre. Aquesta sensació rau ja sigui pel constant record de que va néixer després del –àdhuc que va néixer del– teatre, o en l'afirmació de que el text és més important en el teatre, o insistint en la falta de públic com un fet determinant (hem de suposar que a la baixa en la meritació del cinema), o que l’ús d’efectes especials li treu mèrit, que ens coarta la imaginació, que redueix materialment allò que adapta... tot això és pot resumir d’alguna manera en les expressions “giny mecànic” i “gesticulació” que un dels contertulis li va dedicar al cinema.
Ni giny mecànic ni gesticulació són expressions particularment pejoratives, i estic segur, per altre banda, que van ser utilitzades més com a descripció que com a qualificació. Com segurament volien ser descriptives totes les altres intervencions. Però...
Però la suma de tots els continguts de la conversa, al ser recordats d’un cop, transpira aquest cert neguit que tenim (sí: de vegades comparteixo) davant el cinema.
Per algun motiu que em costa descriure de forma, diguem-ne, científica, la sintaxis del llenguatge cinematogràfic permet que transiti la mentida, i que aquest transit sigui més imperceptible que en el teatre (Ep! també hi ha teatre que enganya!).
Que el teatre és el pare i la mare del cinema, és, a hores d’ara, res més que una anècdota contingent que no explica res... i que pot provocar en el cinema una reacció daliniana res gentil. Avui, el cinema (permeteu-me antropomorfitzar-lo per comoditat en el discurs) ja fa temps que és major d’edat, és responsable del seu destí, dels seus errors, de les seves mancances i, sobre tot, és responsable dels seus èxits, que no són pocs. I pel que fa als matisos que encapçalen aquesta entrada, parlem d’una pel·lícula.
“Gran Torino”. Si analitzem una mica els significats (només la semàntica, sense fer ni semiòtica ni hermenèutica) de la seva història, trobarem vells coneguts: un heroi que arrossega una tremenda ombra (de la que si bé és conscient, no en vol ser, de conscient), un entorn sobre el qual cau una plaga (el seu veïnatge –que tracta al nostre heroi com a un rei– és castigat per una banda de matons sense cap raó lògica: només perquè son matons), uns fets que li obliguen a mirar-se a sí mateix com fins aquell moment mira als altres (cosa ben diferent de la cristiana –i falsa– compassió de “posar-se en el lloc de l’altre”) i una gens compassiva catarsi final: pura tragèdia aristotèlica: peripècia, anagnòrisi y pathos: Edip Rei actualitzat d’una manera sublim. I tot això amb una prudència de mitjans i d’actuació que admira. La mateixa semàntica, sí, però diferent sintaxi, una sintaxi irrepetible en el teatre.
No, senyors, –m’hauria agradat dir, però sóc lent en les respostes– el cinema ni és més giny que el teatre ni reclama més gesticulació. Ni li deu res.
Al marge: Clint Eastwood ha fet una gran obra mestre d’art, una autèntica Masterpiece: si et plau, que no mori mai aquest home! (però si la palma, sempre quedarà el “venga, alégrame el día...”: sens dubte: m’ha alegrat el dia, aquest home!
Bona nit.
