Pel·lícula força recomanable en la que destaquen la increïble banda sonora i la feina de dos secundaris de luxe, la sempre impecable Frances McDormand i el camaleònic Phillip Seymour Hoffman. La banda sonora és un meravellós i ininterromput viatge pel rock dels 70: Led Zeppelin, The Who, Black Sabath, Yes, Beach Boys, Simon & Garfunkel i molts més.
Sembla ser que el director i escriptor, en Cameron Crowe (Jerry Maguire, Vanilla Sky), va inspirar-se en vivències pròpies per escriure la història d’un nen de 15 anys convertit en crític musical que marxa de gira amb un grup de rock "gairebé famós". La història acaba tot reflexionant sobre la pèrdua d'aquells valors dels anys 60, amor, pau, etc., tant en el mon del rock com en la vida quotidiana. En aquest sentit, son curioses les reflexions que fa el personatge que interpreta en Phillip Seymour Hoffman, un crític musical d’una revista menor que es converteix en el pare espiritual del protagonista i que va de les reflexions més terrenals a les més transcendentals amb un llenguatge d’allò més divertit.
Us adjunto una de les escenes més boniques de la pel·lícula en la que el protagonista descobreix el presumpte misticisme del rock dels The Who. A dia d’avui el misticisme ha desaparegut, potser per la falta de consum de substàncies il·legals, però la música de "Tommy" perdurarà per sempre.
Leer más…
